Sant Petersburg.

Després de massa dies sense passar-me per ací, avui ja tocava escriure alguna cosa interessant. La setmana pasada vaig estar ocupada fent un curs intensiu sobre història dels EUA, més per millorar la nostra expressió a l'hora de parlar anglès que per conèixer la història nord americana, però tanmateix, va ser interessant debatre, preguntar i explicar coses sobre la matèria. Amb dos crèdits més a l'esquena, divendres per la vesprada vam emprendre el nostre viatge a Sant Petersburg.

Tot anava bé, fins que vam arribar a Helsinki, amb mitja hora de retràs pel bus, només ens quedava una hora per anar al port i complir amb la documentació necessària per entrar al vaixell. Tal i com ens havíem indicat vam anar a Kauppatori, però allà no hi havia cap vaixell de St. Peterline, des d'allà només sortien les altres dues línies més importants Viking Line i Silja. Així, que només teníem trenta minuts per anar a l'altre port de la ciutat i facturar-ho tot, la única solució era anar en taxi. El taxista davant el nostre nerviosisme i la pressió del no arribar a temps, li va traure profit al BMW que conduïa, fins i tot, saltant-se algun que altre semàfor en roig. Amb preses i corregudes vam ser els últims en entrar al vaixell i, amb la calma, vam anar al dutty free a comprar alguna que altra botella de vi blanc i començar la festa. Bàsicament, hi havia només una discoteca-pub que valia la pena, és deia Cuba i algo més que no recorde, la música era llatina, des de reggaeton, a salsa, merengue o bachata. Entre els balls, l'alcohol i la nova gent que vam conèixer al vaixell vam disfrutar d'una nit divertida i excitant a l'hora, per estar de camí al nostre destí.

Al matí següent i, de ressaca, vam arribar a Sant Petersburg, ens vam dirigir cap al nostre hostel de 5 euros la nit, és a dir, cutre, insegur, incòmode i en olor a tabac; però alhora, era barat, no estava mal situat i, encara que raro, va ser un lloc segur. La ciutat, en general, es notava que va ser construïda al segle XVIII, al gust europeu i, sobretot italià de Pere el Gran. Desafortunadament, pareix que els russos no els importa massa l'arquitectura i es preocupen poc pels seus edificis, ja que vam poder observar edificis magnificents, els quals estaven bruts, trencats i descuidats. Només, aquells edificis més reconeguts internacionalment com el Palau d'Hivern o L'Església de Kazar estaven en bones condicions. De totes maneres, tot i què l'arquitectura no lluïa com ho havia de fer durant el dia, ho feia durant la nit. Els edificis vora el riu eren una mostra d'això, ben il·luminats i amb el seu reflex sore el riu, li donava un ambient romàntic i alhora es convertia en una de les meravelles de la ciutat. 

Sant Petersburg ens va mostrar la bipolaritat russa, que jo anomene. Tot té els seus extrems, des de la gent fins les riqueses de cadascú. Pel que fa a la societat russa, sabíem que això de l'anglès no era el seu fort però tampoc sabíem que estaven tan poc interessats, ja no només entre la gent del carrer, sinó, gent que treballava en edificis turístics que no et sabia o volia dir res. Així doncs, vam diferenciar la societat, entre els que eren persones molt amables i els que odiaven a tot estranger. També, vam dividir les seues riqueses, ja que vam trobar tendes caríssimes i molt luxoses al costat d'altres completament econòmiques, gent molt pobra i gent molt rica, però tots tenien en comú el gust per aparentar. Avui, contrastant-lo amb una companya russa, m'ha comentat que els encanta el luxe en general i, tot i ser pobres, sempre es fan regals cars. Aquest argument contestava la meua pregunta al perquè hi havien tantes joieries tan cares i amb accés lliure a tothom, ja que vam poder observar les joies més cares vistes mai pels meus ulls en un aparador sense cap mena d'importància i, al costat d'una botiga de bijuteria. És a dir, són barrocs per si mateixa, els encanten els productes cars i l'aparença, les làmpades de cristall i el caviar, els edificis monumentals i les limusines. Potser, aquest gust per l'aparença i els productes exclusius ve donada pel seu passat comunista, i com deia abans, van d'un extrem a l'altre sense passar pel mig.

En general, el que més em va agradar, a part de la companyia, va ser el menjar, els soldats que feien la mili, els edificis vora el riu, l'església de la resurrecció de crist i el Palau d'Hivern convertit en el museu de l'Hermitage. De menjar, els dolços van ser l'excel·lència, hi havia infinitat d'ells a preus econòmics que et delitaven completament; també vam provar la ensaladilla russa -impressionant- i altres productes russos, com la sopa o una espècie de botifarra de carn, que estava boníssim. El que també tenia bona aparença era tots aquells homes que feien la mili, vestits amb aquelles gavardines de principi de segle XX i el seu gorret rus, van fer sentir a una dintre d'una pel·lícula. Al·lucinades i, des del reixat, els soldadets ens saludaven i ens invitaven a entrar, nosaltres ens desfèiem des de fora. També, ens vam quedar bocabadats amb l'església de la resurrecció de crist, una església plena de detalls i sense cap espai en buit, plena de mosaics, una porta tallada delicadament i un conjunt de colors on destacaven el blau, el roig i el daurat. Però, el que més em va fer sentir dintre d'un somni va ser estar dintre d'una sala plena de quadres de Matisse, altres de Van Gogh, Pissarro o Degas i Picasso entre altres, tot i què el Palau d'Hivern tingués una riquesa i una bellesa única com a tal, res no m'agradà més que les sales dels meus pintors preferits. Els vaig tindre a tots junts i vaig tornar a sorprendre'm de com els podia sentir, també es va quedar sorprès de la meua impressió un professor rus d'història, el qual després de parlar breument sobre història i de la meua fascinació per aquells quadres ens volia invitar a un cafè per seguir la conversa. Tanmateix, no vam accedir a la invitació, tot i què era molt interessant la conversa, el nostre objectiu era descobrir més les riqueses d'aquell palau i les obres d'art que alberga.

Finalment, havent rigut i passat uns agradables dies per Sant Petersburg vam tornar al Princess Maria, al vaixell que ara ens portaria de camí a Helsinki. Tornaríem a fer el mateix que divendres, botelles de vi blanc, ballar, continuar les nostres amistats amb la gent que vam conèixer divendres i conèixer alguns més. Tot i què va haver-hi alguna baixa per l'alcohol entre el nostre grup, els que vam sobreviure podem afirmar que va ser molt millor que divendres i, en definitiva, al meu parèixer, va ser una de les millors festes a les que hem assistit a Finlàndia. Entre aigües internacionals, ens vam embriagar de vodka i vi, però també del calor de la bona companyia, la locura de l'esperit jove i en definitiva, del mar.

*El Palau d'Hivern

Workshop.

Els alumnes aprenen més per la manera de donar les classes que pel propi contingut, aquesta és una frase que farà uns dies vaig llegir per les xarxes socials, la qual es pot aplicar completament a la ideologia finesa en relació a l'educació. El sistema educatiu finès és un dels més ben reconeguts, que més bons resultats dóna internacionalment i, no és d'estranyar, ja que la seua capacitat alternativa a l'hora de donar les classes fa créixer l'esperit crític entre els seus alumnes. Així doncs, una de les sorpreses que em presentava un curs eren els "workshops".

El "workshop" és una manera de potenciar la ràpida decisió de donar arguments. Així doncs, el professor ens divideix en diversos grups, ens dóna uns textos i en mitja hora hem de preparar uns arguments que després presentarem davant de tota la classe. Ara per ara, només hem fet dos "workshop" i ambdós es van tractar de manera diferent. 

El primer, la classe va ser dividida per quatre grups, i seguint el mètode SWAP cadascun d'ells havia d'encontrar uns arguments interns o externs, a favor o en contra de si consideràvem que la Unió Europea deuria ser més democràtica. D'aquesta manera cada grup va analitzar-ho des de la perspectiva que li tocava i, cada integrant va explicar el seu argument dintre del conjunt grupal, cosa que va proporcionar un anàlisi més profund del tòpic. En canvi, el segon dia que vam fer "workshop", pensant que també seguiríem el mètode SWAP el professor ens va sorprendre amb un altre mètode, tanmateix un tan més clàssic. Aquesta vegada la classe es va dividir en dos grups, uns estarien a favor i els altres en contra de defensar una constitució europea. Després dels 30 minuts de reunió grupal, tres serien els representants que debatrien els arguments exposats pel grup. Tanmateix, sense guanyadors ni perdedors, el debat ens va ajudar a conèixer millor els arguments positius i negatius dels països europeus envers aquesta temàtica. En general, aquesta manera de treballar et facilita entendre millor les coses i, el rol que es juga dintre del Parlament Europeu, ja siga perquè tothom és de països diferents o perquè tothom té opinions diferents. 

També, un altre dels mètodes molt practic i estès a Finlàndia són els diaris de curs. Els diaris de curs bàsicament busquen que l'alumne analitze allò dit i explicat a classe baix el seu coneixement i el seu punt de vista. De fet, les conclusions personals han d'estar completament presents en cada text, com també, el contingut de la classe, que en aquest cas té un valor inferior. La manera de fer-ho sol ser una pàgina per cada classe en la qual no s'ha d'explicar el que el professor ha dit sinó el teu anàlisi del que professor ha dit. Moltes vegades, ja siga per falta de coneixement o crítica, aquest treball es presenta un tant difícil, però tanmateix, ajuda a conèixer més profundament el que s'ha dit a classe i, finalment, això és el que compta, que a partir d'ara pots ser crític amb la temàtica.

És a dir, el sistema educatiu finès no busca que els alumnes puguen aprendre de memòria els coneixements i després oblidar-los, sinó busca ser pràctic - com en tot -, la influència de la manera de fer les coses, fa del seu sistema educatiu un èxit, que a la vegada fa de la classe una diversió plena d'aprenentatge.

*Gran part de la gran família del Retrodorm.

Quan és hora de collir castanyes...

Quan és hora de collir castanyes, la castanyera... la castanyera... així recorde la cançó que cantàvem a l'escola quan s'arrimava Tot Sants. Amb el pas dels anys, aquesta tradició ha anat minvant i s'ha implantant un altra de nova, una  llunyana de les nostres, terres,Halloween.

 Ahir, per commemorar el dia més terrorífic de l'any, els nostres companys es van decidir a mirar una pel·lícula de por, després de canviar la primera que van posar al cap de mitja hora es van conformar amb una que es deia "The mirror". Mai he estat una fanàtica d'aquest tipus de pel·lícules, així que ahir no em vaig interessar massa pel que s'estava mirant al nostre menjador. Un grup de sis dones fèiem casi bé boicot a aquella pel·lícula mentre ens delitàvem menjant castanyes i amb un gintònic entre les mans. 

Per la vesprada, Laura em va sorprendre amb una bossa de castanyes, les quals no vol indicar el preu però literalment diu que li van costar un ronyó. Així doncs, invitada a menjar castanyes, després de sopar ens vam disposar a fer-ho i, mentalment ens vam apropar un poc més a casa. Les castanyes les havia aconseguit al City Market, que vindria a ser una mena d'Alcampo, on pots trobar tot tipus de productes no massa nòrdics com allioli Chovi, xocolata amb etiquetatge català o cerveses Estrella Damm. 

A Finlàndia, com a la gran part del món, s'han embriagat del Halloween i no de les castanyes, no ho dubte degut al preu. Tanmateix, crec que els importa més el xocolata que les llepolies, ja que els supermercats estan plens de xocolatines diferents i també, calendaris d'advent. En canvi, les varetes de regalèssia és una de les llepolies preferides dels finesos. En general, els encanta els productes amb regalèssia, tenen fins i tot, dolços i gelats fets amb aquest producte, igual que mil versions de les varetes. Tot i així, en uns dies, els productes amb regalèssia han deixat de ser un poc menys importants que els fets amb xocolata, que amb els seus envasos amb motius rojos, flocs de neu i algun Pare Noel ens donen la sensació que ja estem a Nadal. A més, a més, el dia s'acaba a les 5 de la vesprada i el fred comença a ser més intens. Tot i què els dies comencen a ser més curts, la vida no s'acaba. 

Aquesta vesprada mentre caiga el sol, agafarem L'autobús per anar a vore el hokey sobre gel, l'esport més típic de Finlàndia. Avui debuta Turku contra Oulu, no sé si és un partit important, amistós o de quin tipus, el que sí sé, és que hi haurà una gran afició internacional, ja què des de l'ESN es podien aconseguir entrades per 3 euros, quan normalment costen uns 15. Podríem casi assegurar que avui comença el nostre cap de setmana, tot i què demà segurament farem alguna cosa de feina, ja és pot dir oficialment que farem un dijous-dissabte.

*Laura preparant les castanyes.