Compte enrere.

La setmana passada a aquestes hores arribàvem de Rovaniemi, cansades i no amb tots els nostres objectius complerts. Volíem llençar-nos amb trineu, patinar sobre gel i sopar a un restaurant de gel. Tot estava tancat, falta de neu, quina ironia, quan s'estava a -20 graus. Així, amb els nostres propòsits trencats, vam haver d'adaptar-nos al que la situació ens oferí: Santa's Village, Santa's Park, Rovaniemi, Arktikum, Restaurant Niili i el conegut passeig d'hivern. 

Tot allò relacionat amb el Pare Noel era una mescla entre decoració de Nadal, tendes de subvenirs i preus abusius. Vam entendre, que si el Pare Noel havia de fer regals per tots necessitava un gran capital, que en part provenia de les fotos amb ell, 25 euros la foto o els passeigs amb huskies, 25 euros, 25 metres. El seu parc temàtic, té un cost de 29 euros que no estan ben invertits. Nosaltres, vam aconseguir entrar de franc, mirant cap a un altre costat i fent com si allò fos el més normal del món. Fent un balanç, si haguérem pagat el preu de l'entrada ens haguèrem estirat els pèls, però, com no vam pagar ens vam divertir com xiquets o, pitjor que ells en algun cas. L'alternativa més econòmica és el passeig d'hivern, un passeig entre la natura i l'ski resort d'Ounasvaaran, on a la part alta del turó hi ha una torre de fusta des d'on pots veure tota la ciutat. Tot i això, el més interessant va ser el Restaurant Niili, considerat un dels millors restaurants de Finlàndia, vam tastar menjar típic de Lapònia mesclat amb la cuina més contemporània i comercial. Vam menjar ren, salmó i una sopa de bolets. Com podeu imaginar-vos, estem parlant de Lapònia, així que tot és car i és per això que a aquest restaurant t'ofereixen 4 bombonets de Karl Fazer amb el compte, per fer més dolç el glop amarg. També, a un kebab vam menjar-nos la pizza més gran que mai havíem menjat, davant una explicació del tamany, el xef ens va explicar que la gent finesa menjava racions molt grans i que també per a ell, ensenyant-nos la pantxeta, li resultava impossible acabar-se les seues pizzes; tanmateix, la seua clientela se les acabava. 

Amb un balanç un tant negatiu o inesperat de Rovaniemi arribàvem diumenge passat a casa amb l'única preocupació d'estudiar per l'examen de dimecres. El meu primer i últim examen a Turku. A hores d'ara, encara estem esperant la nota, però, a falta de confirmar aquesta assignatura i un altra, la resta estan aprovades i amb més bons resultats del que imaginava al començar aquesta aventura. I després de l'examen, tot ha estat llibertat. Portem tres dies de festa consecutius, no només per acabar els exàmens sinó perquè Joana se'n va avui. Ahir ja ens van caure algunes llàgrimes i, potser aquesta nit en cauen moltes més. Ningú ens ho creem i no volem creure-ho, però se'ns acaba aquesta experiència tan gratificant, positiva i bonica. Les amistats se'n van físicament, però en ànima són i seran presents. Tothom agafa el vol i torna al seu niu, però tothom recorda que ha viatjat, ha viscut, ha somiat i ha compartit.

*Joana i jo a l'Artic Circle.

Sant Petersburg.

Després de massa dies sense passar-me per ací, avui ja tocava escriure alguna cosa interessant. La setmana pasada vaig estar ocupada fent un curs intensiu sobre història dels EUA, més per millorar la nostra expressió a l'hora de parlar anglès que per conèixer la història nord americana, però tanmateix, va ser interessant debatre, preguntar i explicar coses sobre la matèria. Amb dos crèdits més a l'esquena, divendres per la vesprada vam emprendre el nostre viatge a Sant Petersburg.

Tot anava bé, fins que vam arribar a Helsinki, amb mitja hora de retràs pel bus, només ens quedava una hora per anar al port i complir amb la documentació necessària per entrar al vaixell. Tal i com ens havíem indicat vam anar a Kauppatori, però allà no hi havia cap vaixell de St. Peterline, des d'allà només sortien les altres dues línies més importants Viking Line i Silja. Així, que només teníem trenta minuts per anar a l'altre port de la ciutat i facturar-ho tot, la única solució era anar en taxi. El taxista davant el nostre nerviosisme i la pressió del no arribar a temps, li va traure profit al BMW que conduïa, fins i tot, saltant-se algun que altre semàfor en roig. Amb preses i corregudes vam ser els últims en entrar al vaixell i, amb la calma, vam anar al dutty free a comprar alguna que altra botella de vi blanc i començar la festa. Bàsicament, hi havia només una discoteca-pub que valia la pena, és deia Cuba i algo més que no recorde, la música era llatina, des de reggaeton, a salsa, merengue o bachata. Entre els balls, l'alcohol i la nova gent que vam conèixer al vaixell vam disfrutar d'una nit divertida i excitant a l'hora, per estar de camí al nostre destí.

Al matí següent i, de ressaca, vam arribar a Sant Petersburg, ens vam dirigir cap al nostre hostel de 5 euros la nit, és a dir, cutre, insegur, incòmode i en olor a tabac; però alhora, era barat, no estava mal situat i, encara que raro, va ser un lloc segur. La ciutat, en general, es notava que va ser construïda al segle XVIII, al gust europeu i, sobretot italià de Pere el Gran. Desafortunadament, pareix que els russos no els importa massa l'arquitectura i es preocupen poc pels seus edificis, ja que vam poder observar edificis magnificents, els quals estaven bruts, trencats i descuidats. Només, aquells edificis més reconeguts internacionalment com el Palau d'Hivern o L'Església de Kazar estaven en bones condicions. De totes maneres, tot i què l'arquitectura no lluïa com ho havia de fer durant el dia, ho feia durant la nit. Els edificis vora el riu eren una mostra d'això, ben il·luminats i amb el seu reflex sore el riu, li donava un ambient romàntic i alhora es convertia en una de les meravelles de la ciutat. 

Sant Petersburg ens va mostrar la bipolaritat russa, que jo anomene. Tot té els seus extrems, des de la gent fins les riqueses de cadascú. Pel que fa a la societat russa, sabíem que això de l'anglès no era el seu fort però tampoc sabíem que estaven tan poc interessats, ja no només entre la gent del carrer, sinó, gent que treballava en edificis turístics que no et sabia o volia dir res. Així doncs, vam diferenciar la societat, entre els que eren persones molt amables i els que odiaven a tot estranger. També, vam dividir les seues riqueses, ja que vam trobar tendes caríssimes i molt luxoses al costat d'altres completament econòmiques, gent molt pobra i gent molt rica, però tots tenien en comú el gust per aparentar. Avui, contrastant-lo amb una companya russa, m'ha comentat que els encanta el luxe en general i, tot i ser pobres, sempre es fan regals cars. Aquest argument contestava la meua pregunta al perquè hi havien tantes joieries tan cares i amb accés lliure a tothom, ja que vam poder observar les joies més cares vistes mai pels meus ulls en un aparador sense cap mena d'importància i, al costat d'una botiga de bijuteria. És a dir, són barrocs per si mateixa, els encanten els productes cars i l'aparença, les làmpades de cristall i el caviar, els edificis monumentals i les limusines. Potser, aquest gust per l'aparença i els productes exclusius ve donada pel seu passat comunista, i com deia abans, van d'un extrem a l'altre sense passar pel mig.

En general, el que més em va agradar, a part de la companyia, va ser el menjar, els soldats que feien la mili, els edificis vora el riu, l'església de la resurrecció de crist i el Palau d'Hivern convertit en el museu de l'Hermitage. De menjar, els dolços van ser l'excel·lència, hi havia infinitat d'ells a preus econòmics que et delitaven completament; també vam provar la ensaladilla russa -impressionant- i altres productes russos, com la sopa o una espècie de botifarra de carn, que estava boníssim. El que també tenia bona aparença era tots aquells homes que feien la mili, vestits amb aquelles gavardines de principi de segle XX i el seu gorret rus, van fer sentir a una dintre d'una pel·lícula. Al·lucinades i, des del reixat, els soldadets ens saludaven i ens invitaven a entrar, nosaltres ens desfèiem des de fora. També, ens vam quedar bocabadats amb l'església de la resurrecció de crist, una església plena de detalls i sense cap espai en buit, plena de mosaics, una porta tallada delicadament i un conjunt de colors on destacaven el blau, el roig i el daurat. Però, el que més em va fer sentir dintre d'un somni va ser estar dintre d'una sala plena de quadres de Matisse, altres de Van Gogh, Pissarro o Degas i Picasso entre altres, tot i què el Palau d'Hivern tingués una riquesa i una bellesa única com a tal, res no m'agradà més que les sales dels meus pintors preferits. Els vaig tindre a tots junts i vaig tornar a sorprendre'm de com els podia sentir, també es va quedar sorprès de la meua impressió un professor rus d'història, el qual després de parlar breument sobre història i de la meua fascinació per aquells quadres ens volia invitar a un cafè per seguir la conversa. Tanmateix, no vam accedir a la invitació, tot i què era molt interessant la conversa, el nostre objectiu era descobrir més les riqueses d'aquell palau i les obres d'art que alberga.

Finalment, havent rigut i passat uns agradables dies per Sant Petersburg vam tornar al Princess Maria, al vaixell que ara ens portaria de camí a Helsinki. Tornaríem a fer el mateix que divendres, botelles de vi blanc, ballar, continuar les nostres amistats amb la gent que vam conèixer divendres i conèixer alguns més. Tot i què va haver-hi alguna baixa per l'alcohol entre el nostre grup, els que vam sobreviure podem afirmar que va ser molt millor que divendres i, en definitiva, al meu parèixer, va ser una de les millors festes a les que hem assistit a Finlàndia. Entre aigües internacionals, ens vam embriagar de vodka i vi, però també del calor de la bona companyia, la locura de l'esperit jove i en definitiva, del mar.

*El Palau d'Hivern

Workshop.

Els alumnes aprenen més per la manera de donar les classes que pel propi contingut, aquesta és una frase que farà uns dies vaig llegir per les xarxes socials, la qual es pot aplicar completament a la ideologia finesa en relació a l'educació. El sistema educatiu finès és un dels més ben reconeguts, que més bons resultats dóna internacionalment i, no és d'estranyar, ja que la seua capacitat alternativa a l'hora de donar les classes fa créixer l'esperit crític entre els seus alumnes. Així doncs, una de les sorpreses que em presentava un curs eren els "workshops".

El "workshop" és una manera de potenciar la ràpida decisió de donar arguments. Així doncs, el professor ens divideix en diversos grups, ens dóna uns textos i en mitja hora hem de preparar uns arguments que després presentarem davant de tota la classe. Ara per ara, només hem fet dos "workshop" i ambdós es van tractar de manera diferent. 

El primer, la classe va ser dividida per quatre grups, i seguint el mètode SWAP cadascun d'ells havia d'encontrar uns arguments interns o externs, a favor o en contra de si consideràvem que la Unió Europea deuria ser més democràtica. D'aquesta manera cada grup va analitzar-ho des de la perspectiva que li tocava i, cada integrant va explicar el seu argument dintre del conjunt grupal, cosa que va proporcionar un anàlisi més profund del tòpic. En canvi, el segon dia que vam fer "workshop", pensant que també seguiríem el mètode SWAP el professor ens va sorprendre amb un altre mètode, tanmateix un tan més clàssic. Aquesta vegada la classe es va dividir en dos grups, uns estarien a favor i els altres en contra de defensar una constitució europea. Després dels 30 minuts de reunió grupal, tres serien els representants que debatrien els arguments exposats pel grup. Tanmateix, sense guanyadors ni perdedors, el debat ens va ajudar a conèixer millor els arguments positius i negatius dels països europeus envers aquesta temàtica. En general, aquesta manera de treballar et facilita entendre millor les coses i, el rol que es juga dintre del Parlament Europeu, ja siga perquè tothom és de països diferents o perquè tothom té opinions diferents. 

També, un altre dels mètodes molt practic i estès a Finlàndia són els diaris de curs. Els diaris de curs bàsicament busquen que l'alumne analitze allò dit i explicat a classe baix el seu coneixement i el seu punt de vista. De fet, les conclusions personals han d'estar completament presents en cada text, com també, el contingut de la classe, que en aquest cas té un valor inferior. La manera de fer-ho sol ser una pàgina per cada classe en la qual no s'ha d'explicar el que el professor ha dit sinó el teu anàlisi del que professor ha dit. Moltes vegades, ja siga per falta de coneixement o crítica, aquest treball es presenta un tant difícil, però tanmateix, ajuda a conèixer més profundament el que s'ha dit a classe i, finalment, això és el que compta, que a partir d'ara pots ser crític amb la temàtica.

És a dir, el sistema educatiu finès no busca que els alumnes puguen aprendre de memòria els coneixements i després oblidar-los, sinó busca ser pràctic - com en tot -, la influència de la manera de fer les coses, fa del seu sistema educatiu un èxit, que a la vegada fa de la classe una diversió plena d'aprenentatge.

*Gran part de la gran família del Retrodorm.

Quan és hora de collir castanyes...

Quan és hora de collir castanyes, la castanyera... la castanyera... així recorde la cançó que cantàvem a l'escola quan s'arrimava Tot Sants. Amb el pas dels anys, aquesta tradició ha anat minvant i s'ha implantant un altra de nova, una  llunyana de les nostres, terres,Halloween.

 Ahir, per commemorar el dia més terrorífic de l'any, els nostres companys es van decidir a mirar una pel·lícula de por, després de canviar la primera que van posar al cap de mitja hora es van conformar amb una que es deia "The mirror". Mai he estat una fanàtica d'aquest tipus de pel·lícules, així que ahir no em vaig interessar massa pel que s'estava mirant al nostre menjador. Un grup de sis dones fèiem casi bé boicot a aquella pel·lícula mentre ens delitàvem menjant castanyes i amb un gintònic entre les mans. 

Per la vesprada, Laura em va sorprendre amb una bossa de castanyes, les quals no vol indicar el preu però literalment diu que li van costar un ronyó. Així doncs, invitada a menjar castanyes, després de sopar ens vam disposar a fer-ho i, mentalment ens vam apropar un poc més a casa. Les castanyes les havia aconseguit al City Market, que vindria a ser una mena d'Alcampo, on pots trobar tot tipus de productes no massa nòrdics com allioli Chovi, xocolata amb etiquetatge català o cerveses Estrella Damm. 

A Finlàndia, com a la gran part del món, s'han embriagat del Halloween i no de les castanyes, no ho dubte degut al preu. Tanmateix, crec que els importa més el xocolata que les llepolies, ja que els supermercats estan plens de xocolatines diferents i també, calendaris d'advent. En canvi, les varetes de regalèssia és una de les llepolies preferides dels finesos. En general, els encanta els productes amb regalèssia, tenen fins i tot, dolços i gelats fets amb aquest producte, igual que mil versions de les varetes. Tot i així, en uns dies, els productes amb regalèssia han deixat de ser un poc menys importants que els fets amb xocolata, que amb els seus envasos amb motius rojos, flocs de neu i algun Pare Noel ens donen la sensació que ja estem a Nadal. A més, a més, el dia s'acaba a les 5 de la vesprada i el fred comença a ser més intens. Tot i què els dies comencen a ser més curts, la vida no s'acaba. 

Aquesta vesprada mentre caiga el sol, agafarem L'autobús per anar a vore el hokey sobre gel, l'esport més típic de Finlàndia. Avui debuta Turku contra Oulu, no sé si és un partit important, amistós o de quin tipus, el que sí sé, és que hi haurà una gran afició internacional, ja què des de l'ESN es podien aconseguir entrades per 3 euros, quan normalment costen uns 15. Podríem casi assegurar que avui comença el nostre cap de setmana, tot i què demà segurament farem alguna cosa de feina, ja és pot dir oficialment que farem un dijous-dissabte.

*Laura preparant les castanyes.

Art chapel.

Divendres per la nit gairebé vam ser els "amos" del Monkey, llevat de nosaltres, només els Teletubbies terrorífics anaven disfressats; a més, tampoc hi havia massa gent, així que la nostra presència es va fer notar. Al dia següent, ja més relaxats, vam acompanyar a aquells que volien comprar-se algunes sabates per la neu o qualsevol cosa pràctica per combatre el fred. Com era d'esperar, tot i què els interessats tenien alguna esperança d'encontrar ofertes, els preus estaven pels núvols. Tanmateix, aquells que anaven més necessitats de roba d'abric i, després de recórrer totes les botigues del centre, van acabar per conformar-se amb els preus. A més a més, havien d'estar preparats per l'excursió amb bici de l'endemà.

Un diumenge amb canvi d'horari aconsegueix que els impuntuals es lleven més prompte i es convertisquen, encara que per un dia, en puntuals. Així què, marcant les 11 al rellotge i amb noves incorporacions masculines, vam decidir emprendre el viatge cap a l'Art Chapel. Jo, no estava massa segura si podria seguir el ritme, no per la meua poca afició al ciclisme sinó perquè anava en la bicicleta de Zhu Zhu. La bicicleta de Zhu Zhu és coneguda com la pitjor bicicleta del Retrodorm, ja que, a part del seu tamany de xiquet, les marxes no funcionen i van canviant contínuament de posició; a més, el volant està un poc rovellat i les rodes són bastant fines. En definitiva, en un paisatge amb neu i gel, allò era un trasto molt perillós i lent. De totes maneres, vam endinsar-nos en l'aventura, on van haver bacs i relliscades casi bé per tothom.

L'Art Chapel és una capella que hi ha a una de les illes de Turku, a la qual s'accedeix per un pont. Aquesta té una arquitectura molt similar a la capella del silenci de Helsinki, la diferència entre ambdues és que la del silenci també té fusta per fora; a més, l'Art té una forma triangular mentre l'altra és ovalada. Tanmateix, dintre tens la mateixa sensació de pau i tranquil·litat, gràcies a les parets, el sòl i els bancs de fusta; també, gràcies, a la seua decoració senzilla. Damunt l'altar, només una taula, amb un ram de flors blanques a la vora esquerra, una Bíblia al centre i un ciri a la dreta, mentre al costat de la taula hi havia a la seua esquerra una pintura de la Verge i a la dreta una creu de fusta. 

Després de fer turisme fora de la ciutat, vam anar al costat del riu, on aquest cap de setmana hi havia una fira de menjar finès. Es notava que era hora de dinar, ja que tothom es llençava sobre les paradetes que et deixaven tastar el menjar. Així va ser com vam provar els millors formatges que mai he tastat, triomfat el que estava fet amb alls i pebre. També, vam aprofitar per comprar peix, un el vam cuinar per la nit durant el sopar alemany i la resta els vam congelar, ja que s'havia d'aprofitar l'oferta de peix fresc a 5 euros el kilo, quan la mitjana del kilo de salmó està entre els 25 euros. Gràcies a aquella oferta, a partir d'ara no ens haurem de conformar només amb el salmó fumat, croquetes de bacallà o les llaunes de tonyina per posar-li fòsfor al nostre cos.

*L'Art Chapel des de dintre.

It's snowing.

La història de la integració europea em té un poc col·lapsada aquests dies, des de que he començat el treball, com si fos rutinari, cada matí i cada vesprada, a llegir i escriure coses sobre la pau i la guerra. Però, ahir, en una d'aquelles sessions de la vesprada, els meus taps de les orelles no van poder callar una frase que venia des del menjador: It's snowing, it's snowing! Només el meu cervell va assimilar el significat d'aquelles paraules, em vaig aixecar ràpidament, vaig eixir al passadís i des d'allà vam córrer fins al balcó. Tots, més ben dit, totes, les que estàvem fent feina o estudiant, vam eixir disparades de les nostres habitacions, fins al punt, de trobar-nos gent amb màniga curta al balcó, que per les presses i l'alegria del moment ni havien parat a pensar en posar-se alguna peça res de roba. Després dels crits, els somriures i l'alegria del moment vam tornar a les nostres habitacions a fer feina, però, amb l'esperança que no es quedés amb uns simples flocs de neu.

Els flocs de neu deixarien de caure durant unes dos hores, però amb la foscor de la nit ningú se'n va adonar que havia començat a nevar un altra vegada. Mentre preparàvem un bon sopar, les xarxes socials ens van informar que tornava a estar nevant i, davant l'excitació dels que no ho havien vist per la vesprada vam tornar a fer la mateixa peregrinació al balcó, ara des del menjador. Per a sorpresa nostra, allò no eren només flocs de neu com per la vesprada, sinó que ja estava tot el sòl blanc, els cotxes recoberts d'una fina capa de neu i els arbres començaven a tacar-se.

Davant aquella postal de nadal que teníem a finals d'Octubre, com uns xiquets que volen fer guerra de boles de neu, vam córrer a les nostres habitacions, vam canviar-nos les sabates, posar-nos una jaqueta d'abric i el gorret, més per fer bonic que pel propi fred. No vam baixar ni per l'ascensor, ràpidament escales per avall vam arribar a la porta de l'entrada. No érem les úniques, hi havia més gent començant a tirar-se boles de neu, però sobretot fent-se moltes fotos. Saltar, riure, mirar al cel, rodar, cridar, quasi plorar. Mai, mai, havia sentit una sensació tan bonica o especial que em vingués proporcionada per un factor climàtic, però el mirar cap al cel i veure com tots els flocs de neu venen cap a tu et fa sentir dintre d'una d'aquelles boles de vidre amb pecetes blanques a l'interior que imiten la neu. Increïble.

Després d'haver tornat a la infància, ja més com adolescents ens vam menjar el nostre sopar especial. Sopars d'aquells que són una escapada de la pantalla de l'ordinador, de pelar les patates, tallar-les finament i posar-les al forn. L'alegria era tanta per tothom, que el "Hey, sexy lady" no va deixar de sonar repetidament, al mateix temps que tots ho cantàvem amb força, com si ens estiguérem preparant per aquesta nit. 

Avui, 26 d'Octubre, igual que ahir 25, es celebren diferents festes Pre-Halloween, així que com no volíem ser menys que ningú, els de la quinta planta ens disfressarem de mims terrorífics i anirem al Monkey marcant estil. Mai m'havia agradat això de celebrar Halloween, sempre ho he vist una ximpleria, però bé, ha arribat el moment de maquillar la ximpleria en una recompensa per aquesta intensa setmana.

* La primera nevada, la nit, l'arbust i jo.

Post Retrodorm H.A.M. Party.

La setmana passada s'acabava, dia per dia, amb un seguit de festes. Dijous va ser la festa del bigoti, divendres la de disfresses i dissabte, posant punt i final, la del Retrodorm. A les dos primeres no vam anar, però òbviament, a la que ens quedava a casa no podíem escapar, ni tampoc volíem. Vam començar a arreglar-nos com aquelles nits que jo anomene "amb lentilles"; amb ganes, pintallavis roig i un conjunt bonic. Disposades a donar-ho tot vam preparar aquells gintònics amb fruites, què a tot el món li sorprèn i després de tastar-los ja no volen res més. Kiwi, pruna i kiwi i pruna conjuntament van ser les fruites escollides, que malgrat la diversitat et deixaven un bon sabor de boca.

La festa es localitzava al segon pis, però, tothom allí no hi cabia i la gent estava dispersada per les escales i la resta de plantes. Més contentes i amb més ganes que quan estàvem arreglant-nos vam decidir baixar, veure l'ambient, però sobretot, per ballar. Així doncs, tots decidits i amb ganes de recordar aquella nit, vam baixar per les escales, s'havia de fer notar que estàvem a casa nostra, i amb la mateixa decisió que baixàvem cada esglaó vam obrir la porta. Sorpresa. Allò pareixia una pel·lícula americana, però sense música, ni alcohol gratuït, ni les xiques populars, ni l'home de la teua vida; en canvi, sí hi havia els borratxos cantant, un infinit nombre de joves desconeguts i els coneguts, magrejant-se. 

A part d'aquestes actituds humanes davant una festa a una residència d'estudiants, hi ha un sector de joves que és el més perillós: els famolencs. Aquestos van inspeccionant planta per planta, per trobar el lloc perfecte on poden aconseguir menjar gratuït. Els va bé qualsevol cosa, patates fregides, galetes o qualsevol porció de menjar que haja sobrat per sopar. A nosaltres, ens van sobrar macarrons per sopar i, vam decidir deixar-los damunt del banc de la cuina per menjar-nos-els més tard, quan tot ja s'hagués acabat i ens entrés aquella fam post-festa, però la nostra intenció va quedar en un fracàs. Com si d'una peregrinació es tractés, aquest grup de famolencs s'adreçaven a la nostra cuina només per menjar macarrons, I ja que estaven allí aprofitaren per obrir els armaris i buscar algun dels aliments que anhelaven i després d'això, van intentar fer-se amb les botelles d'alcohol dels confiats que les deixaven damunt la taula. 

La festa que imaginàvem amb música, amb molta gent i que seria una passada, vam acabar per inventar-nos-la a la nostra planta. Ja tot un èxit a la quinta, vam connectar el portàtil a la pantalla de la televisió, vam posar la música a tot volum i van començar a sonar els nostres èxits: Michel Teló, La Macarena i Rafaella Carrá. Allò ja era un altra cosa, potser sense massa gent, però després de la peregrinació dels famolencs ja no volíem més desconeguts pels nostres dominis. Així què, finalment, tot va quedar a casa, a la nostra planta, amb la gent més propera i la que ja podem denominar la nostra música. Ja se sap, com a casa, enlloc.

* Ballant la Macarena, obviously.

Curiositats polítiques.

Des de fa una setmana, a tots i als no tan transitats llocs de Turku, hi ha un panell de fusta on es col·loquen els diferents cartells electorals. Als cartells publicitaris apareixen les llistes, obertes, on hi ha tots els candidats que es presenten amb una foto com de DNI i el seu número al costat. Sempre amb les mateixes dimensions, siga el partit que siga, i de la mateixa manera presentats. A diferència nostra, no estan dividits per barris, tots es presenten amb les mateixes condicions i de la mateixa manera, ni més, ni menys.

Tanmateix, cadascú d'aquests representants presenten la seua candidatura de diferents formes. Entre elles, hi ha qui posa la seua imatge als autobusos, panells publicitaris o fins i tot a les bicicletes. També, és curiós, el cas d'un home del Paquistan que ha col·locat la seua imatge a tots els kebabs de la ciutat. Diguem-ne que aquesta forma de publicitat política és més semblant a la nostra, però ací, segons m'han comentat, són els propis representants qui, sempre i quan ho facen fora dels panells electorals de fusta, s'ho han de pagar per si mateixa.

Com tot país, sempre hi ha algun partit que destaca per la seua raresa. Personalment, el que més m'ha sorprès és el que en suec s'anomena "Finlands Arbetaparti". A Turku només hi ha 5 representants d'aquest partit minoritari i sense cap representació al parlament, ja que es tracta d' una escissió dels comunistes, significant el seu nom "el partit del treballador". El més curiós, és què per coses de disseny, a Turku han decidit posar una sisena foto... un avet, que entre la foto i el nom vàrem pensar si es tractava d'alguns ecologistes radicals. D'altra banda, rarament al nostre país veiem a gent major dedicant-se a la vida política, ací, potser per la poca densitat demogràfica, hi ha gent d'edat molt avançada que es presenta com a candidata. Així doncs, no és d'estranyar veure a gent que imaginaries a la llar dels jubilats amb ganes de lluitar per una societat més digna i ben organitzada.

Deixant de banda les curiositats de la vida política finesa, nosaltres ja hem dit adéu a Helsinki. Probablement tornarem, però no per visitar únicament la ciutat com fins ara, sinó per viatjar a Sant Petersburg. Després d'un cap de setmana molt especial i divertit alhora, dilluns la nit vam comprar els bitllets de ferry per anar a Rússia, ara, només ens queda acabar d'enllestir l'hostel i els bitllets d'autobús per poder estar allí dintre d'un mes. En canvi, aquest cap de setmana haurem de treballar de valent i deixar els viatges a banda perquè la setmana que ve hem d'entregar el primer treball final. Tanmateix, dissabte es celebrarà una gran, o això diuen, festa al Retrodorm, així que l'utilitzarem per descansar un poquet.

* Els culpables d'aquest especial i divertit cap de setmana.

Suomenlinna-Helsinki-Turku.

"Els pilars bàsics de tots els Estats són les bones lleis i les bones armes, i no pot haver bones lleis on no hi han armes" això deia Maquiavel sobre l'exèrcit. Les formes de construir un exèrcit, igual com la guerra, han canviat amb els pas dels anys als països desenvolupats, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Però tot i així, encara queden vells residus de quan la guerra es feia amb canons, amb muralles i cara a cara. 

Suomenlinna es una illa situada a uns 10 minuts amb ferry des de la Plaça del Mercat de Helsinki. Aquesta illa, amb molt d'encant, es va utilitzar per defendre la ciutat de cara a qualsevol invasió. Cal recordar que Finlàndia esdevinguè Estat al 1917, abans d'aquesta data havia estat territori suec, on la capital fou Turku i, després part de l'imperi rus, qui decidiren transformar una aldea en capital per tenir-la més a prop de Moscou. Així doncs,Suomenlinna començà a construir-se al 1748 per protegir el territori, en aquell moment suec, de la expansió imperial russa. Però tanmateix i, com ja avançava, Suomenlinna no va tenir èxit i el país, al 1809, va quedar en mans dels tsars. 

L'èxit d'aquesta fortalesa ha esdevingut en ple segle XXI, on els turistes han fet d'aquest lloc un dels més transitats i a la vegada ben criticat, aconseguint així formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Suomenlinnaconta amb l'encant propi de tota illa, més l'encant artificial creat per la defensa del territori. Com tots els llocs turístics, Suomenlinna també es fotografiada per milers de turistes asiàtics, fou increïble com només amb 5 minuts de rellotge i una volta d'ulls, la cua d'espera per al ferry va passar d'estar mig buida a estar de gom a gom d'asiàtics. Estava la jove parella, que la xica li fa de model al gran objectiu de la càmera del novio; també, l'home major amb les celles kilomètriques i el que et somriu amablement; tampoc podia faltar, la dona major amb el barret extravagant, ni els típics xinesos ben alimentats amb la cara completament circular. I com sempre els acompanyaven les seues càmeres fotogràfiques, els mapes i les guies turístiques.

Deixant de banda la invasió asiàtica que dissabte va sofrir la illa, per tal que el viatge amb ferry siga més barat es recomana comprar un tiquet d'un dia a qualsevol kioski de la ciutat, ja que per només 7 euros pots anar i tornar a la illa i fer tants viatges amb tramvia com vulgues. El tramvia és un altre dels encants que té Helsinki. El cel del centre és una xarxa de cables de tramvia i, també, el sòl de pedra negra artificial conviu amb l'enfilat dels carrils platejats. 

Després de visitar tot allò més reconegut, vam passar per davant la llibreria que només dues setmanes abans m'havia enamorat. Feia dos setmanes estava tancada, però des de les seues grans finestres es podia observar el interior, de color blanc, sostre alt, una cafetera i dos sofàs, amb aquelles estanteries també blanques que necessiten d'una escala de fusta per agafar els llibres dels prestatges més alts. Era tal i com sempre m'havia imaginat la llibreria perfecta. A més, a més, ara que estava oberta vam descobrir la vertadera essència: era de segona mà. Davant la meua sensibilitat de cara als llibres vells i qualsevol cosa antiga em vaig comprar "Hija de la fortuna" de Isabel Allende, pel mòdic preu de dos euros i sense estrenar. Tot i el cansament que teníem damunt, sabia que aquell llibre era especial.

Per tal de fer-li front al cansament vam anar a fer un cafè al museu d'art contemporani i després d'això, deixant-nos portar, ens vam seure a un tramvia i visitàrem la ciutat des d'aquell transport públic, només canviant la ruta en alguna parada i seient-nos a un altre lloc. Així fou com vam observar la ciutat dels ciutadans i la vida quotidiana, la dels edificis simples, lletjos i pràctics.

Diumenge, quan tot es posava en contra per anar a la sauna vam ser més forts que el destí i acabàrem dintre de la sauna i també, dintre del mar. La costum està en entrar a la sauna i quan ja no pots més, per recuperar el benestar físic i la bona circulació tirar-te al mar. Tot i què va costar convèncer-nos, vam acabar com bons ciutadans finesos entre les aigües gèlides del mar. De tota manera, la sensació que se't queda al cos després de fer aquest ritual és increïble, no sents absolutament res, ni fred, ni calor, ni tristesa, ni alegria, només relax. 

Va ser, com sempre són els caps de setmana amb visites, especial i, per no quedar-me amb un mal sabor de boca aquest cap de setmana tornarà a ser especial amb Aïda i Jordiet, amb noves aventures, anècdotes i històries de nord i  de sud.

*Laura, Paul, Antoine i jo dintre de les gèlides aigües.

500 days of summer.

Per als amants d'aquesta pel·lícula i, sobretot, per als que me la van mostrar: Aïda Vinyals i Alex Beltran.

I'm Autumn. Un hora i mitja de pel·lícula i aquestes dues paraules, descobreixes que després de l'estiu sempre ve la tardor. L'estiu pot ser meravellós, però està idealitzat. S'ha de diferenciar la idealització de la realitat per aprendre't a tu mateixa i, descobrir què és el que tens i què és el que vols. Tanmateix, el que vols va canviant segons vas aprenen-te, mai és, ni apareix igual, es va transformant a mesura que augmenten els teus coneixements. És com la poma damunt el barret de l'home, no té el mateix significat que quan està a l'arbre, s'ha transformat d'una manera relativa als ulls. Hi ha persones més positives, més negatives, més nostàlgiques i menys; hi ha qui creu ser un heroi, per tant, només pot salvar-se a si mateix. Tot i així, l'heroi necessita comprendre com salvar-se per canviar l'estiu per la tardor, la idealització per la realitat i, la realitat en els seus somnis. El poder de la gent, nosaltres no el volem, nosaltres volem plaer.

Aquesta setmana ha estat bàsicament marcada per l'aniversari de Laura, ahir el vam celebrar de mil maneres diferents. Entre elles, vam anar a dinar a un restaurant indi, que tingué una bona crítica per part de l'experta en cultura índia. El plat era de metall i tenia diferents compartiments, al més gran hi havia l'arròs, mentre als tres altres hi havia: llegums amb salsa picant, pollastre amb un altra salsa diferent i salsa de iogurt. La forma de menjar-s'ho tradicionalment és diferent a la que estem acostumats, sense tenedor, ni ganivet.

Primerament, has d'arrencar una peça de pa indi, que és una mescla de crêp gros i coca en sal. Amb la peça de pa entre les mans, com si fos el tenedor, agafes el menjar i després te'l fots. La veritat, és que és una molt bona sensació, disfrutes amb el menjar, el toques. Desapareix la freda connexió metàl·lica del tenedor i experimentes una més càlida i directa amb les mans i el pa. El moment amb què comences a mesclar el pollastre amb la salsa de iogurt i l'arròs, és increïble. Amb la punta dels dits banyats per les salses, et concentres perquè tot quede compacte amb el tacte del pa i et disposes a obrir la boca. Una vegada l'aliment està al teu paladar afirmes que menjar, a vegades, canvia de ser una necessitat a ser un plaer. El mateix plaer vam sentir hores més tard amb un bon gintònic, amb llima dintre i sucre per fora.

Aquest cap de setmana retrobarem el plaer de la bona companyia. De la mà d'Alex visitarem Helsinki, Suomnalina, Ruissalo i la sauna i, si no estem massa cansats, la nit de Turku. Sempre és un plaer tornar-te a veure, perquè la millor distància és quan estàs a prop de mi. El plaer ens dóna força i ganes per continuar endavant, per encetar un futur incert, amb les idees clares però sense plànols, ni mapes. A l'heroi no el salvaran, s'ha de salvar per si mateixa. La tele intenta violar-nos i supose que estan tenint èxit. Haurem de ser el pecat original.

* El plat de menjar indi i jo.

Anàlisis polític d'una exiliada.

La independència de Catalunya, ara per ara és totalment inviable. La situació econòmica no és la més adequada per iniciar un procés secessionista quan s’és l’autonomia més endeutada de tot l’estat i els bons de la Generalitat són catalogats com bons “basura”. En canvi, és aquesta la situació que alimenta a les masses del president de la Generalitat.

En només dos mesos, Mas ha passat de ser el un dels presidents més odiats, a causa de les fortes retallades que va aplicar al servei públic, a un dels més admirats. Tal i com ell mateix avançava en les eleccions passades amb els cartells publicitaris, on apareixia vertaderament com un heroi: una imatge de perfil, amb la senyera de fons, remarcant “la nostra força”. Tothom pareix que s’ha oblidat de les seues polítiques i de les càrregues policials contra el que ara s’ha convertit en “la seua força”. Gràcies a aquesta tàctica política, que naixia fa 184 anys als Estats Units d’Amèrica, aconseguirà els vots necessaris per esdevenir majoria absoluta.

El joc de masses que està utilitzant CiU, dubte tal i com estan les coses que acabe esdevenint independència. Un partit que ideològicament és nacionalista, no portarà la independència a Catalunya, però potser sí canviarà el model d’Estat.

Des de que Rajoy va denegar el concert econòmic a Catalunya, la situació va començar a esquerdar-se entre el centre i la perifèria. La pressió amb la que Catalunya juga amb Madrid  ha comportat un debat de canvi de model d’Estat. L’Estat de les Autonomies ha demostrat amb el pas dels anys que no ha solucionat les inquietuds centralistes de Madrid; a més, econòmicament també ha resultat inviable i, segons el meu parèixer, és aquesta la raó per la qual hi ha tants polítics a casa nostra fent del seu treball el seu passatemps. Però, si l’Estat de les Autonomies s'anul·la i Catalunya s’independitza, Espanya desapareix.

Espanya és un conjunt de nacions i, amb una Catalunya independent acabarien servint una “galleta para todos”, que després del cafè sempre entra molt bé. La majoria d’aquests “nous països”, que no tenen cap mena de sentit, ni històric, ni econòmic, acabarien enfonsats en la misèria. A part d’això, els estats nació ja no tenen sentit dintre del conjunt de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, aquests van començar a desaparèixer, desapareixent completament amb la guerra de Iugoslàvia i la independència de Kosovo, recolzat pels Estats Units d’Amèrica i, ara convertit en una base militar. Potser el que necessita Catalunya és un pare ric com els Estats Units d’Amèrica, que recolze la seua independència i li puga ajudar econòmicament amb el deute, però estarien interessats en fer-ho i a canvi de què? No crec que avui en dia estiguen disposats a fer-ho. A part d’això, una Catalunya lliurada pels Estats Units d’Amèrica conjuntament amb les polítiques “dretistes” de CiU acabaria amb un Estat fortament i agressivament capitalista.

Fent memòria, Companys, va proclamar la República Espanyola des de Catalunya, que després Macià, més catalanista, acabaria declarant-la la República Catalana. Tanmateix, la República Catalana va fer pressió a Madrid i acabà convertint-se en la Segona República Espanyola. Potser, després de vèncer les eleccions del 25 de Novembre, Duran i Lleida i Mas s’adrecen a la Plaça Sant Jaume, declarant cadascú una cosa diferent i intercanviant els rols dels seus avantpassats. Al 1932 tampoc hi havia una gran reclama popular republicana, va sorgir com una espurna, que pareix que ara s’ha tornat a encendre, però a diferència del passat, no gràcies als partits polítics com CiU, sinó a la situació i als passatemps del monarca.

La solució recau en el respecte entre les diferents nacions de l’Estat, probablement impulsada per una falsa independència de Catalunya però que servirà per fer la pressió, altra vegada, necessària cap a Madrid per declarar l’Estat Federal Espanyol, amb l’esperança de convertir-lo en la Tercera República Federal Espanyola.  Parlant de la independència de Catalunya, només acabes parlant d’economia, oblidant-se completament de la història, de València i les Illes Balears.

Bon dia, Bon Helsinki.

Aquesta setmana ha estat un poc diferent a la resta. Andrea, Eva i Eduard se'n van anar dilluns per la nit, així que oficialment, per a mi, la setmana començà el dimarts, marcada completament per l'exposició oral del divendres. Avui dissabte, amb més temps que aquesta setmana, tornarem a posar els horaris en ordre.

Dissabte passat, a estes hores estàvem quasi dinant. Després d'un divendres amb la "festa del quart pis" i la qual no ens va deixar dormir en tota la nit, a les 7 del matí ja estàvem esperant l'autobús decidits a passejar-nos per Helsinki i dormir les dues hores que costa el trajecte des de Turku. Sobre les 9:30 ja estàvem a la capital, silenciosa i gairebé buida.

A Finlàndia hi ha la costum de passar el cap de setmana fora de les grans urbs. Generalment, els finesos tenen una segona residència de cap de setmana perduda per la muntanya o a prop dels llacs, on ningú els puga molestar. Aquest fet és palpable els divendres, quan tothom fuig de la ciutat i hi ha molt més trànsit que de costum, fins i tot pot haver-hi caravana. És aquesta la raó, per la qual vam poder passejar per carrers on no hi havia ningú en ple centre de la ciutat. 

Helsinki és una ciutat pràctica i exteriorment lletja com tota arquitectura finesa generalment. Però a diferència d'això, té l'encant de les ciutats menudes i sobretot una gran passió pel disseny. No és d'estranyar que aquest any siga la capital mundial del disseny. Els aparadors i l'interior de les botigues feien molt de goig, a mi, em recordaven a les botigues d'autor que pots trobar a Vila de Gràcia. Potser aquest Helsinki interior més la tranquil·litat que es podia respirar va fer que canviés la meua opinió de la ciutat, catalogant-la d'interessant.

A més, a més, tornant a la lletja arquitectura finesa he de comentar algunes excepcions. Pel que fa al centre, a la plaça on està situada l'església de Sant Nicolau podem trobar alguns edificis neo-clàssics, igual que pels carrers més "luxosos" i cars de la ciutat. En el mateix centre i davant l'estació d'autobusos està la capella del silenci, amb una forma ovalada i una façana de fusta sense cap obertura, llevat de la porta, alberga totes les religions al seu interior. A la part interior, amb el mateix tipus de fusta i forma ovalada, és respira la pau que no trobes mai a una gran ciutat. A part d'això, no hi ha cap símbol, més que un ciri i un ram de flors encarats cap als diversos bancs. Allò que sents quan estàs allí dintre és viva puresa i harmonia, espectacular. La capella del silenci és l'exemple de les coses senzilles, que només amb una arquitectura diferent pot fer-te sentir, sense retaules, ni símbols. 

L'altra excepció està també vinculada amb el món religiós. A Helsinki hi ha moltes esglésies, cosa que ens va permetre observar unes cinc bodes, per això vam definir Helsinki com la ciutat buida de les bodes. L'església de la Roca és un altre dels símbols claus de la ciutat. Aquesta església com el seu nom indica està dintre d'una roca, com si d'una caverna es tractés. El seu sostre està format per una cúpula de vidre i coure, la part més propera a la pared és de vidre, com una anella circular que permet l'entrada de la llum natural, mentre el centre de l'anella és un cercle de coure. El més curiós d'aquesta església tan singular és que pots arrapar-te per les parets, des de l'exterior pots caminar per damunt de l'església, però sense arribar a la cúpula. 

Una vegada recorregut Helsinki, arribant a Turku per la nit vam anar a sopar a un restaurant típic finès, bàsicament per menjar ant. Amb l'ensalada i el pa gratuït ens vam posar les botes amb els diferents tipus de receptes que vam tastar, des d'ant amb arròs a ant amb salsa de vi i fruites del bosc; tanmateix, vam provar peixets dels llacs finesos i verdura a l'estil del nord. Les quantitats de menjar eren abundants i acompanyades amb una bona guarnició, tot estava boníssim. La carn d'ant és molt similar a la del pollastre però amb un acabat diferent.

Amb un intens cap de setmana vam començar una intensa setmana, que ara ja torna a la tranquil·litat finesa. Aprofitaré el cap de setmana per conèixer un poc més la cultura finesa amb el museu d'art contemporani de Turku i potser alguna cosa més improvisada, típic de la vida Erasmus.

*Eduard, Eva, Andrea i jo a l'interior de la capella del silenci.

25 aniversari Erasmus Finlàndia.

Com de costum, ahir hi havia una festa convocada pel ESN (exchange student network). Des de que vam arribar ací, més o menys cada setmana hi ha una festa organitzada per aquesta associació. El ESN s'encarrega de l'oci dels estudiants d'intercanvi, no només preparant festes, sinó també viatges i altres activitats culturals. De fet, si ets membre del ESN -només és fer-te una targeta per 5 euros- tens descomptes o fins i tot pots entrar gratuïtament en molts bars, museus i discoteques.

Ahir es celebrava el 25 aniversari d'Erasmus a Finlàndia. El local escollit fou una discoteca, el klubi, de tres plantes i alhora sales diferents. La primera sala era la més relaxada de totes, hi havia diferents sofàs i tauletes que incitaven a parlar; la segona tenia més ambient, tot i què no massa plena, ja que posaven música de l'estil del drum and bass, jumpstyle o hardcore, molt similar a l'època daurada de Piramide; i a la tercera, plena de gom a gom, s'escoltava la música més comercial del moment. Vam decidir quedar-nos a la tercera planta, però allò era horrible. No et podies ni menejar, ni ballar. Quan la cosa pareixia que no podia anar pitjor, ens vam desplaçar de lloc i fou allí, on va aparèixer el salvador de la meua nit. Un sociòleg, un tan bohemi, que tenia ganes de parlar. Així que decidirem canviar l'ambient de la tercera planta pel de la primera, fins que van tancar el local.

De tornada a casa amb els altres companys que restaven pel klubi, ens vam congelar vius. També, com de costum feia molt de vent, gelat, que se't colava pels timpans i que encara avui s'ha convertit en un cert malestar d'orella. I seguint la tradició, vam ressopar una llesqueta de pa amb pernil dolç i al llit. 

La veritat és que la millor festa que pots trobar a Finlàndia és la que improvises. Típicament els divendres ens inspiren, almenys als de la quinta. El primer divendres de multitud vam acabar ballant los grandes éxitos; el passat, entre birres i política; i aquest, ens esperen les memòries del curs passat i les anècdotes de l'estiu entre quatre persones que fa més de tres mesos que no s'han vist.

*Joana i jo divendres passat al Monkey.