Art chapel.

Divendres per la nit gairebé vam ser els "amos" del Monkey, llevat de nosaltres, només els Teletubbies terrorífics anaven disfressats; a més, tampoc hi havia massa gent, així que la nostra presència es va fer notar. Al dia següent, ja més relaxats, vam acompanyar a aquells que volien comprar-se algunes sabates per la neu o qualsevol cosa pràctica per combatre el fred. Com era d'esperar, tot i què els interessats tenien alguna esperança d'encontrar ofertes, els preus estaven pels núvols. Tanmateix, aquells que anaven més necessitats de roba d'abric i, després de recórrer totes les botigues del centre, van acabar per conformar-se amb els preus. A més a més, havien d'estar preparats per l'excursió amb bici de l'endemà.

Un diumenge amb canvi d'horari aconsegueix que els impuntuals es lleven més prompte i es convertisquen, encara que per un dia, en puntuals. Així què, marcant les 11 al rellotge i amb noves incorporacions masculines, vam decidir emprendre el viatge cap a l'Art Chapel. Jo, no estava massa segura si podria seguir el ritme, no per la meua poca afició al ciclisme sinó perquè anava en la bicicleta de Zhu Zhu. La bicicleta de Zhu Zhu és coneguda com la pitjor bicicleta del Retrodorm, ja que, a part del seu tamany de xiquet, les marxes no funcionen i van canviant contínuament de posició; a més, el volant està un poc rovellat i les rodes són bastant fines. En definitiva, en un paisatge amb neu i gel, allò era un trasto molt perillós i lent. De totes maneres, vam endinsar-nos en l'aventura, on van haver bacs i relliscades casi bé per tothom.

L'Art Chapel és una capella que hi ha a una de les illes de Turku, a la qual s'accedeix per un pont. Aquesta té una arquitectura molt similar a la capella del silenci de Helsinki, la diferència entre ambdues és que la del silenci també té fusta per fora; a més, l'Art té una forma triangular mentre l'altra és ovalada. Tanmateix, dintre tens la mateixa sensació de pau i tranquil·litat, gràcies a les parets, el sòl i els bancs de fusta; també, gràcies, a la seua decoració senzilla. Damunt l'altar, només una taula, amb un ram de flors blanques a la vora esquerra, una Bíblia al centre i un ciri a la dreta, mentre al costat de la taula hi havia a la seua esquerra una pintura de la Verge i a la dreta una creu de fusta. 

Després de fer turisme fora de la ciutat, vam anar al costat del riu, on aquest cap de setmana hi havia una fira de menjar finès. Es notava que era hora de dinar, ja que tothom es llençava sobre les paradetes que et deixaven tastar el menjar. Així va ser com vam provar els millors formatges que mai he tastat, triomfat el que estava fet amb alls i pebre. També, vam aprofitar per comprar peix, un el vam cuinar per la nit durant el sopar alemany i la resta els vam congelar, ja que s'havia d'aprofitar l'oferta de peix fresc a 5 euros el kilo, quan la mitjana del kilo de salmó està entre els 25 euros. Gràcies a aquella oferta, a partir d'ara no ens haurem de conformar només amb el salmó fumat, croquetes de bacallà o les llaunes de tonyina per posar-li fòsfor al nostre cos.

*L'Art Chapel des de dintre.

It's snowing.

La història de la integració europea em té un poc col·lapsada aquests dies, des de que he començat el treball, com si fos rutinari, cada matí i cada vesprada, a llegir i escriure coses sobre la pau i la guerra. Però, ahir, en una d'aquelles sessions de la vesprada, els meus taps de les orelles no van poder callar una frase que venia des del menjador: It's snowing, it's snowing! Només el meu cervell va assimilar el significat d'aquelles paraules, em vaig aixecar ràpidament, vaig eixir al passadís i des d'allà vam córrer fins al balcó. Tots, més ben dit, totes, les que estàvem fent feina o estudiant, vam eixir disparades de les nostres habitacions, fins al punt, de trobar-nos gent amb màniga curta al balcó, que per les presses i l'alegria del moment ni havien parat a pensar en posar-se alguna peça res de roba. Després dels crits, els somriures i l'alegria del moment vam tornar a les nostres habitacions a fer feina, però, amb l'esperança que no es quedés amb uns simples flocs de neu.

Els flocs de neu deixarien de caure durant unes dos hores, però amb la foscor de la nit ningú se'n va adonar que havia començat a nevar un altra vegada. Mentre preparàvem un bon sopar, les xarxes socials ens van informar que tornava a estar nevant i, davant l'excitació dels que no ho havien vist per la vesprada vam tornar a fer la mateixa peregrinació al balcó, ara des del menjador. Per a sorpresa nostra, allò no eren només flocs de neu com per la vesprada, sinó que ja estava tot el sòl blanc, els cotxes recoberts d'una fina capa de neu i els arbres començaven a tacar-se.

Davant aquella postal de nadal que teníem a finals d'Octubre, com uns xiquets que volen fer guerra de boles de neu, vam córrer a les nostres habitacions, vam canviar-nos les sabates, posar-nos una jaqueta d'abric i el gorret, més per fer bonic que pel propi fred. No vam baixar ni per l'ascensor, ràpidament escales per avall vam arribar a la porta de l'entrada. No érem les úniques, hi havia més gent començant a tirar-se boles de neu, però sobretot fent-se moltes fotos. Saltar, riure, mirar al cel, rodar, cridar, quasi plorar. Mai, mai, havia sentit una sensació tan bonica o especial que em vingués proporcionada per un factor climàtic, però el mirar cap al cel i veure com tots els flocs de neu venen cap a tu et fa sentir dintre d'una d'aquelles boles de vidre amb pecetes blanques a l'interior que imiten la neu. Increïble.

Després d'haver tornat a la infància, ja més com adolescents ens vam menjar el nostre sopar especial. Sopars d'aquells que són una escapada de la pantalla de l'ordinador, de pelar les patates, tallar-les finament i posar-les al forn. L'alegria era tanta per tothom, que el "Hey, sexy lady" no va deixar de sonar repetidament, al mateix temps que tots ho cantàvem amb força, com si ens estiguérem preparant per aquesta nit. 

Avui, 26 d'Octubre, igual que ahir 25, es celebren diferents festes Pre-Halloween, així que com no volíem ser menys que ningú, els de la quinta planta ens disfressarem de mims terrorífics i anirem al Monkey marcant estil. Mai m'havia agradat això de celebrar Halloween, sempre ho he vist una ximpleria, però bé, ha arribat el moment de maquillar la ximpleria en una recompensa per aquesta intensa setmana.

* La primera nevada, la nit, l'arbust i jo.

Post Retrodorm H.A.M. Party.

La setmana passada s'acabava, dia per dia, amb un seguit de festes. Dijous va ser la festa del bigoti, divendres la de disfresses i dissabte, posant punt i final, la del Retrodorm. A les dos primeres no vam anar, però òbviament, a la que ens quedava a casa no podíem escapar, ni tampoc volíem. Vam començar a arreglar-nos com aquelles nits que jo anomene "amb lentilles"; amb ganes, pintallavis roig i un conjunt bonic. Disposades a donar-ho tot vam preparar aquells gintònics amb fruites, què a tot el món li sorprèn i després de tastar-los ja no volen res més. Kiwi, pruna i kiwi i pruna conjuntament van ser les fruites escollides, que malgrat la diversitat et deixaven un bon sabor de boca.

La festa es localitzava al segon pis, però, tothom allí no hi cabia i la gent estava dispersada per les escales i la resta de plantes. Més contentes i amb més ganes que quan estàvem arreglant-nos vam decidir baixar, veure l'ambient, però sobretot, per ballar. Així doncs, tots decidits i amb ganes de recordar aquella nit, vam baixar per les escales, s'havia de fer notar que estàvem a casa nostra, i amb la mateixa decisió que baixàvem cada esglaó vam obrir la porta. Sorpresa. Allò pareixia una pel·lícula americana, però sense música, ni alcohol gratuït, ni les xiques populars, ni l'home de la teua vida; en canvi, sí hi havia els borratxos cantant, un infinit nombre de joves desconeguts i els coneguts, magrejant-se. 

A part d'aquestes actituds humanes davant una festa a una residència d'estudiants, hi ha un sector de joves que és el més perillós: els famolencs. Aquestos van inspeccionant planta per planta, per trobar el lloc perfecte on poden aconseguir menjar gratuït. Els va bé qualsevol cosa, patates fregides, galetes o qualsevol porció de menjar que haja sobrat per sopar. A nosaltres, ens van sobrar macarrons per sopar i, vam decidir deixar-los damunt del banc de la cuina per menjar-nos-els més tard, quan tot ja s'hagués acabat i ens entrés aquella fam post-festa, però la nostra intenció va quedar en un fracàs. Com si d'una peregrinació es tractés, aquest grup de famolencs s'adreçaven a la nostra cuina només per menjar macarrons, I ja que estaven allí aprofitaren per obrir els armaris i buscar algun dels aliments que anhelaven i després d'això, van intentar fer-se amb les botelles d'alcohol dels confiats que les deixaven damunt la taula. 

La festa que imaginàvem amb música, amb molta gent i que seria una passada, vam acabar per inventar-nos-la a la nostra planta. Ja tot un èxit a la quinta, vam connectar el portàtil a la pantalla de la televisió, vam posar la música a tot volum i van començar a sonar els nostres èxits: Michel Teló, La Macarena i Rafaella Carrá. Allò ja era un altra cosa, potser sense massa gent, però després de la peregrinació dels famolencs ja no volíem més desconeguts pels nostres dominis. Així què, finalment, tot va quedar a casa, a la nostra planta, amb la gent més propera i la que ja podem denominar la nostra música. Ja se sap, com a casa, enlloc.

* Ballant la Macarena, obviously.

Curiositats polítiques.

Des de fa una setmana, a tots i als no tan transitats llocs de Turku, hi ha un panell de fusta on es col·loquen els diferents cartells electorals. Als cartells publicitaris apareixen les llistes, obertes, on hi ha tots els candidats que es presenten amb una foto com de DNI i el seu número al costat. Sempre amb les mateixes dimensions, siga el partit que siga, i de la mateixa manera presentats. A diferència nostra, no estan dividits per barris, tots es presenten amb les mateixes condicions i de la mateixa manera, ni més, ni menys.

Tanmateix, cadascú d'aquests representants presenten la seua candidatura de diferents formes. Entre elles, hi ha qui posa la seua imatge als autobusos, panells publicitaris o fins i tot a les bicicletes. També, és curiós, el cas d'un home del Paquistan que ha col·locat la seua imatge a tots els kebabs de la ciutat. Diguem-ne que aquesta forma de publicitat política és més semblant a la nostra, però ací, segons m'han comentat, són els propis representants qui, sempre i quan ho facen fora dels panells electorals de fusta, s'ho han de pagar per si mateixa.

Com tot país, sempre hi ha algun partit que destaca per la seua raresa. Personalment, el que més m'ha sorprès és el que en suec s'anomena "Finlands Arbetaparti". A Turku només hi ha 5 representants d'aquest partit minoritari i sense cap representació al parlament, ja que es tracta d' una escissió dels comunistes, significant el seu nom "el partit del treballador". El més curiós, és què per coses de disseny, a Turku han decidit posar una sisena foto... un avet, que entre la foto i el nom vàrem pensar si es tractava d'alguns ecologistes radicals. D'altra banda, rarament al nostre país veiem a gent major dedicant-se a la vida política, ací, potser per la poca densitat demogràfica, hi ha gent d'edat molt avançada que es presenta com a candidata. Així doncs, no és d'estranyar veure a gent que imaginaries a la llar dels jubilats amb ganes de lluitar per una societat més digna i ben organitzada.

Deixant de banda les curiositats de la vida política finesa, nosaltres ja hem dit adéu a Helsinki. Probablement tornarem, però no per visitar únicament la ciutat com fins ara, sinó per viatjar a Sant Petersburg. Després d'un cap de setmana molt especial i divertit alhora, dilluns la nit vam comprar els bitllets de ferry per anar a Rússia, ara, només ens queda acabar d'enllestir l'hostel i els bitllets d'autobús per poder estar allí dintre d'un mes. En canvi, aquest cap de setmana haurem de treballar de valent i deixar els viatges a banda perquè la setmana que ve hem d'entregar el primer treball final. Tanmateix, dissabte es celebrarà una gran, o això diuen, festa al Retrodorm, així que l'utilitzarem per descansar un poquet.

* Els culpables d'aquest especial i divertit cap de setmana.

Suomenlinna-Helsinki-Turku.

"Els pilars bàsics de tots els Estats són les bones lleis i les bones armes, i no pot haver bones lleis on no hi han armes" això deia Maquiavel sobre l'exèrcit. Les formes de construir un exèrcit, igual com la guerra, han canviat amb els pas dels anys als països desenvolupats, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Però tot i així, encara queden vells residus de quan la guerra es feia amb canons, amb muralles i cara a cara. 

Suomenlinna es una illa situada a uns 10 minuts amb ferry des de la Plaça del Mercat de Helsinki. Aquesta illa, amb molt d'encant, es va utilitzar per defendre la ciutat de cara a qualsevol invasió. Cal recordar que Finlàndia esdevinguè Estat al 1917, abans d'aquesta data havia estat territori suec, on la capital fou Turku i, després part de l'imperi rus, qui decidiren transformar una aldea en capital per tenir-la més a prop de Moscou. Així doncs,Suomenlinna començà a construir-se al 1748 per protegir el territori, en aquell moment suec, de la expansió imperial russa. Però tanmateix i, com ja avançava, Suomenlinna no va tenir èxit i el país, al 1809, va quedar en mans dels tsars. 

L'èxit d'aquesta fortalesa ha esdevingut en ple segle XXI, on els turistes han fet d'aquest lloc un dels més transitats i a la vegada ben criticat, aconseguint així formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Suomenlinnaconta amb l'encant propi de tota illa, més l'encant artificial creat per la defensa del territori. Com tots els llocs turístics, Suomenlinna també es fotografiada per milers de turistes asiàtics, fou increïble com només amb 5 minuts de rellotge i una volta d'ulls, la cua d'espera per al ferry va passar d'estar mig buida a estar de gom a gom d'asiàtics. Estava la jove parella, que la xica li fa de model al gran objectiu de la càmera del novio; també, l'home major amb les celles kilomètriques i el que et somriu amablement; tampoc podia faltar, la dona major amb el barret extravagant, ni els típics xinesos ben alimentats amb la cara completament circular. I com sempre els acompanyaven les seues càmeres fotogràfiques, els mapes i les guies turístiques.

Deixant de banda la invasió asiàtica que dissabte va sofrir la illa, per tal que el viatge amb ferry siga més barat es recomana comprar un tiquet d'un dia a qualsevol kioski de la ciutat, ja que per només 7 euros pots anar i tornar a la illa i fer tants viatges amb tramvia com vulgues. El tramvia és un altre dels encants que té Helsinki. El cel del centre és una xarxa de cables de tramvia i, també, el sòl de pedra negra artificial conviu amb l'enfilat dels carrils platejats. 

Després de visitar tot allò més reconegut, vam passar per davant la llibreria que només dues setmanes abans m'havia enamorat. Feia dos setmanes estava tancada, però des de les seues grans finestres es podia observar el interior, de color blanc, sostre alt, una cafetera i dos sofàs, amb aquelles estanteries també blanques que necessiten d'una escala de fusta per agafar els llibres dels prestatges més alts. Era tal i com sempre m'havia imaginat la llibreria perfecta. A més, a més, ara que estava oberta vam descobrir la vertadera essència: era de segona mà. Davant la meua sensibilitat de cara als llibres vells i qualsevol cosa antiga em vaig comprar "Hija de la fortuna" de Isabel Allende, pel mòdic preu de dos euros i sense estrenar. Tot i el cansament que teníem damunt, sabia que aquell llibre era especial.

Per tal de fer-li front al cansament vam anar a fer un cafè al museu d'art contemporani i després d'això, deixant-nos portar, ens vam seure a un tramvia i visitàrem la ciutat des d'aquell transport públic, només canviant la ruta en alguna parada i seient-nos a un altre lloc. Així fou com vam observar la ciutat dels ciutadans i la vida quotidiana, la dels edificis simples, lletjos i pràctics.

Diumenge, quan tot es posava en contra per anar a la sauna vam ser més forts que el destí i acabàrem dintre de la sauna i també, dintre del mar. La costum està en entrar a la sauna i quan ja no pots més, per recuperar el benestar físic i la bona circulació tirar-te al mar. Tot i què va costar convèncer-nos, vam acabar com bons ciutadans finesos entre les aigües gèlides del mar. De tota manera, la sensació que se't queda al cos després de fer aquest ritual és increïble, no sents absolutament res, ni fred, ni calor, ni tristesa, ni alegria, només relax. 

Va ser, com sempre són els caps de setmana amb visites, especial i, per no quedar-me amb un mal sabor de boca aquest cap de setmana tornarà a ser especial amb Aïda i Jordiet, amb noves aventures, anècdotes i històries de nord i  de sud.

*Laura, Paul, Antoine i jo dintre de les gèlides aigües.

500 days of summer.

Per als amants d'aquesta pel·lícula i, sobretot, per als que me la van mostrar: Aïda Vinyals i Alex Beltran.

I'm Autumn. Un hora i mitja de pel·lícula i aquestes dues paraules, descobreixes que després de l'estiu sempre ve la tardor. L'estiu pot ser meravellós, però està idealitzat. S'ha de diferenciar la idealització de la realitat per aprendre't a tu mateixa i, descobrir què és el que tens i què és el que vols. Tanmateix, el que vols va canviant segons vas aprenen-te, mai és, ni apareix igual, es va transformant a mesura que augmenten els teus coneixements. És com la poma damunt el barret de l'home, no té el mateix significat que quan està a l'arbre, s'ha transformat d'una manera relativa als ulls. Hi ha persones més positives, més negatives, més nostàlgiques i menys; hi ha qui creu ser un heroi, per tant, només pot salvar-se a si mateix. Tot i així, l'heroi necessita comprendre com salvar-se per canviar l'estiu per la tardor, la idealització per la realitat i, la realitat en els seus somnis. El poder de la gent, nosaltres no el volem, nosaltres volem plaer.

Aquesta setmana ha estat bàsicament marcada per l'aniversari de Laura, ahir el vam celebrar de mil maneres diferents. Entre elles, vam anar a dinar a un restaurant indi, que tingué una bona crítica per part de l'experta en cultura índia. El plat era de metall i tenia diferents compartiments, al més gran hi havia l'arròs, mentre als tres altres hi havia: llegums amb salsa picant, pollastre amb un altra salsa diferent i salsa de iogurt. La forma de menjar-s'ho tradicionalment és diferent a la que estem acostumats, sense tenedor, ni ganivet.

Primerament, has d'arrencar una peça de pa indi, que és una mescla de crêp gros i coca en sal. Amb la peça de pa entre les mans, com si fos el tenedor, agafes el menjar i després te'l fots. La veritat, és que és una molt bona sensació, disfrutes amb el menjar, el toques. Desapareix la freda connexió metàl·lica del tenedor i experimentes una més càlida i directa amb les mans i el pa. El moment amb què comences a mesclar el pollastre amb la salsa de iogurt i l'arròs, és increïble. Amb la punta dels dits banyats per les salses, et concentres perquè tot quede compacte amb el tacte del pa i et disposes a obrir la boca. Una vegada l'aliment està al teu paladar afirmes que menjar, a vegades, canvia de ser una necessitat a ser un plaer. El mateix plaer vam sentir hores més tard amb un bon gintònic, amb llima dintre i sucre per fora.

Aquest cap de setmana retrobarem el plaer de la bona companyia. De la mà d'Alex visitarem Helsinki, Suomnalina, Ruissalo i la sauna i, si no estem massa cansats, la nit de Turku. Sempre és un plaer tornar-te a veure, perquè la millor distància és quan estàs a prop de mi. El plaer ens dóna força i ganes per continuar endavant, per encetar un futur incert, amb les idees clares però sense plànols, ni mapes. A l'heroi no el salvaran, s'ha de salvar per si mateixa. La tele intenta violar-nos i supose que estan tenint èxit. Haurem de ser el pecat original.

* El plat de menjar indi i jo.