Anàlisis polític d'una exiliada.

La independència de Catalunya, ara per ara és totalment inviable. La situació econòmica no és la més adequada per iniciar un procés secessionista quan s’és l’autonomia més endeutada de tot l’estat i els bons de la Generalitat són catalogats com bons “basura”. En canvi, és aquesta la situació que alimenta a les masses del president de la Generalitat.

En només dos mesos, Mas ha passat de ser el un dels presidents més odiats, a causa de les fortes retallades que va aplicar al servei públic, a un dels més admirats. Tal i com ell mateix avançava en les eleccions passades amb els cartells publicitaris, on apareixia vertaderament com un heroi: una imatge de perfil, amb la senyera de fons, remarcant “la nostra força”. Tothom pareix que s’ha oblidat de les seues polítiques i de les càrregues policials contra el que ara s’ha convertit en “la seua força”. Gràcies a aquesta tàctica política, que naixia fa 184 anys als Estats Units d’Amèrica, aconseguirà els vots necessaris per esdevenir majoria absoluta.

El joc de masses que està utilitzant CiU, dubte tal i com estan les coses que acabe esdevenint independència. Un partit que ideològicament és nacionalista, no portarà la independència a Catalunya, però potser sí canviarà el model d’Estat.

Des de que Rajoy va denegar el concert econòmic a Catalunya, la situació va començar a esquerdar-se entre el centre i la perifèria. La pressió amb la que Catalunya juga amb Madrid  ha comportat un debat de canvi de model d’Estat. L’Estat de les Autonomies ha demostrat amb el pas dels anys que no ha solucionat les inquietuds centralistes de Madrid; a més, econòmicament també ha resultat inviable i, segons el meu parèixer, és aquesta la raó per la qual hi ha tants polítics a casa nostra fent del seu treball el seu passatemps. Però, si l’Estat de les Autonomies s'anul·la i Catalunya s’independitza, Espanya desapareix.

Espanya és un conjunt de nacions i, amb una Catalunya independent acabarien servint una “galleta para todos”, que després del cafè sempre entra molt bé. La majoria d’aquests “nous països”, que no tenen cap mena de sentit, ni històric, ni econòmic, acabarien enfonsats en la misèria. A part d’això, els estats nació ja no tenen sentit dintre del conjunt de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, aquests van començar a desaparèixer, desapareixent completament amb la guerra de Iugoslàvia i la independència de Kosovo, recolzat pels Estats Units d’Amèrica i, ara convertit en una base militar. Potser el que necessita Catalunya és un pare ric com els Estats Units d’Amèrica, que recolze la seua independència i li puga ajudar econòmicament amb el deute, però estarien interessats en fer-ho i a canvi de què? No crec que avui en dia estiguen disposats a fer-ho. A part d’això, una Catalunya lliurada pels Estats Units d’Amèrica conjuntament amb les polítiques “dretistes” de CiU acabaria amb un Estat fortament i agressivament capitalista.

Fent memòria, Companys, va proclamar la República Espanyola des de Catalunya, que després Macià, més catalanista, acabaria declarant-la la República Catalana. Tanmateix, la República Catalana va fer pressió a Madrid i acabà convertint-se en la Segona República Espanyola. Potser, després de vèncer les eleccions del 25 de Novembre, Duran i Lleida i Mas s’adrecen a la Plaça Sant Jaume, declarant cadascú una cosa diferent i intercanviant els rols dels seus avantpassats. Al 1932 tampoc hi havia una gran reclama popular republicana, va sorgir com una espurna, que pareix que ara s’ha tornat a encendre, però a diferència del passat, no gràcies als partits polítics com CiU, sinó a la situació i als passatemps del monarca.

La solució recau en el respecte entre les diferents nacions de l’Estat, probablement impulsada per una falsa independència de Catalunya però que servirà per fer la pressió, altra vegada, necessària cap a Madrid per declarar l’Estat Federal Espanyol, amb l’esperança de convertir-lo en la Tercera República Federal Espanyola.  Parlant de la independència de Catalunya, només acabes parlant d’economia, oblidant-se completament de la història, de València i les Illes Balears.

Bon dia, Bon Helsinki.

Aquesta setmana ha estat un poc diferent a la resta. Andrea, Eva i Eduard se'n van anar dilluns per la nit, així que oficialment, per a mi, la setmana començà el dimarts, marcada completament per l'exposició oral del divendres. Avui dissabte, amb més temps que aquesta setmana, tornarem a posar els horaris en ordre.

Dissabte passat, a estes hores estàvem quasi dinant. Després d'un divendres amb la "festa del quart pis" i la qual no ens va deixar dormir en tota la nit, a les 7 del matí ja estàvem esperant l'autobús decidits a passejar-nos per Helsinki i dormir les dues hores que costa el trajecte des de Turku. Sobre les 9:30 ja estàvem a la capital, silenciosa i gairebé buida.

A Finlàndia hi ha la costum de passar el cap de setmana fora de les grans urbs. Generalment, els finesos tenen una segona residència de cap de setmana perduda per la muntanya o a prop dels llacs, on ningú els puga molestar. Aquest fet és palpable els divendres, quan tothom fuig de la ciutat i hi ha molt més trànsit que de costum, fins i tot pot haver-hi caravana. És aquesta la raó, per la qual vam poder passejar per carrers on no hi havia ningú en ple centre de la ciutat. 

Helsinki és una ciutat pràctica i exteriorment lletja com tota arquitectura finesa generalment. Però a diferència d'això, té l'encant de les ciutats menudes i sobretot una gran passió pel disseny. No és d'estranyar que aquest any siga la capital mundial del disseny. Els aparadors i l'interior de les botigues feien molt de goig, a mi, em recordaven a les botigues d'autor que pots trobar a Vila de Gràcia. Potser aquest Helsinki interior més la tranquil·litat que es podia respirar va fer que canviés la meua opinió de la ciutat, catalogant-la d'interessant.

A més, a més, tornant a la lletja arquitectura finesa he de comentar algunes excepcions. Pel que fa al centre, a la plaça on està situada l'església de Sant Nicolau podem trobar alguns edificis neo-clàssics, igual que pels carrers més "luxosos" i cars de la ciutat. En el mateix centre i davant l'estació d'autobusos està la capella del silenci, amb una forma ovalada i una façana de fusta sense cap obertura, llevat de la porta, alberga totes les religions al seu interior. A la part interior, amb el mateix tipus de fusta i forma ovalada, és respira la pau que no trobes mai a una gran ciutat. A part d'això, no hi ha cap símbol, més que un ciri i un ram de flors encarats cap als diversos bancs. Allò que sents quan estàs allí dintre és viva puresa i harmonia, espectacular. La capella del silenci és l'exemple de les coses senzilles, que només amb una arquitectura diferent pot fer-te sentir, sense retaules, ni símbols. 

L'altra excepció està també vinculada amb el món religiós. A Helsinki hi ha moltes esglésies, cosa que ens va permetre observar unes cinc bodes, per això vam definir Helsinki com la ciutat buida de les bodes. L'església de la Roca és un altre dels símbols claus de la ciutat. Aquesta església com el seu nom indica està dintre d'una roca, com si d'una caverna es tractés. El seu sostre està format per una cúpula de vidre i coure, la part més propera a la pared és de vidre, com una anella circular que permet l'entrada de la llum natural, mentre el centre de l'anella és un cercle de coure. El més curiós d'aquesta església tan singular és que pots arrapar-te per les parets, des de l'exterior pots caminar per damunt de l'església, però sense arribar a la cúpula. 

Una vegada recorregut Helsinki, arribant a Turku per la nit vam anar a sopar a un restaurant típic finès, bàsicament per menjar ant. Amb l'ensalada i el pa gratuït ens vam posar les botes amb els diferents tipus de receptes que vam tastar, des d'ant amb arròs a ant amb salsa de vi i fruites del bosc; tanmateix, vam provar peixets dels llacs finesos i verdura a l'estil del nord. Les quantitats de menjar eren abundants i acompanyades amb una bona guarnició, tot estava boníssim. La carn d'ant és molt similar a la del pollastre però amb un acabat diferent.

Amb un intens cap de setmana vam començar una intensa setmana, que ara ja torna a la tranquil·litat finesa. Aprofitaré el cap de setmana per conèixer un poc més la cultura finesa amb el museu d'art contemporani de Turku i potser alguna cosa més improvisada, típic de la vida Erasmus.

*Eduard, Eva, Andrea i jo a l'interior de la capella del silenci.

25 aniversari Erasmus Finlàndia.

Com de costum, ahir hi havia una festa convocada pel ESN (exchange student network). Des de que vam arribar ací, més o menys cada setmana hi ha una festa organitzada per aquesta associació. El ESN s'encarrega de l'oci dels estudiants d'intercanvi, no només preparant festes, sinó també viatges i altres activitats culturals. De fet, si ets membre del ESN -només és fer-te una targeta per 5 euros- tens descomptes o fins i tot pots entrar gratuïtament en molts bars, museus i discoteques.

Ahir es celebrava el 25 aniversari d'Erasmus a Finlàndia. El local escollit fou una discoteca, el klubi, de tres plantes i alhora sales diferents. La primera sala era la més relaxada de totes, hi havia diferents sofàs i tauletes que incitaven a parlar; la segona tenia més ambient, tot i què no massa plena, ja que posaven música de l'estil del drum and bass, jumpstyle o hardcore, molt similar a l'època daurada de Piramide; i a la tercera, plena de gom a gom, s'escoltava la música més comercial del moment. Vam decidir quedar-nos a la tercera planta, però allò era horrible. No et podies ni menejar, ni ballar. Quan la cosa pareixia que no podia anar pitjor, ens vam desplaçar de lloc i fou allí, on va aparèixer el salvador de la meua nit. Un sociòleg, un tan bohemi, que tenia ganes de parlar. Així que decidirem canviar l'ambient de la tercera planta pel de la primera, fins que van tancar el local.

De tornada a casa amb els altres companys que restaven pel klubi, ens vam congelar vius. També, com de costum feia molt de vent, gelat, que se't colava pels timpans i que encara avui s'ha convertit en un cert malestar d'orella. I seguint la tradició, vam ressopar una llesqueta de pa amb pernil dolç i al llit. 

La veritat és que la millor festa que pots trobar a Finlàndia és la que improvises. Típicament els divendres ens inspiren, almenys als de la quinta. El primer divendres de multitud vam acabar ballant los grandes éxitos; el passat, entre birres i política; i aquest, ens esperen les memòries del curs passat i les anècdotes de l'estiu entre quatre persones que fa més de tres mesos que no s'han vist.

*Joana i jo divendres passat al Monkey.

Bicicletes per tothom.

Com no és d'estranyar en la majoria de països europeus, la bicicleta esdevé un transport indispensable. A Finlàndia, com que no tenen por al fred, també ho és, i és per això que tenen el seu carril especial. Al costat de qualsevol carretera o carrer principal trobem un passeig ample, el qual està dividit per una línia. La divisió estableix la diferència entre el tros del passeig per a peatons i el de ciclistes. Aquesta via es perillosa per creuar-la, ja que has d'anar en compte amb les bicicletes o te'n duràs un bon esglai. Tanmateix, les bicicletes odien que ocupes el seu carril i t'ho fan saber amb tota mena de coses: xiulits, pics de timbre o amb paraules i crits, entre altres.

Els finesos, gens malpensats, només posen una espècie de mecanisme circular a la roda del darrere. Aquesta "cosa" té una vareta a pressió que no permet menejar els radis de la bici i, per utilitzar-la, has d'obrir-ho amb la clau per destensar la vareta i deixar-la a un costat. Hi ha altres que utilitzen cadenes de ferro o les típiques cadenes recobertes amb plàstic. Amb aquests diferents tipus de seguretat, els ciclistes es deixen les bicicletes per qualsevol lloc. A la universitat pots trobar-ne mil i una davant la facultat d'economia, també per diferents esplanades, on quan fa vent estan totes per terra.

Quan veig aquestes aglomeracions de bicicletes amb tanta poca seguretat sempre em pregunte que passaria si ho férem així a casa nostra? Segurament, aniríem a classe i quan tornaríem a per la bicicleta ja no estaria allí. Ni la teua, ni cap, ja l'haurien intercanviat per diners.

Alguns estudiants d'intercanvi, bé perquè ja estan acostumats, per fer esport o per sentir-se en una vida més finesa, compren bicicletes a botigues de segona mà. El preu d'aquestes bicicletes ronda els 80 o 90 euros, dels quals et retornen 10 euros menys si tornes la bici en perfecte estat quan finalitzes la teua estada. Altres botigues ofereixen preus segons l'estada, si es tracta d'un semestre 60 euros o d'un any 90, sense res a canvi.

La bicicleta és un bon transport per circular per Turku, ja que les distàncies amb ella són bastant curtes i és aquesta la clau del seu èxit, tot i les empinades costeres que fan que moltes vegades els ciclistes baixen del seu vehicle.

*La divisió del carril de bicicletes.

Diumenge de neteja.

"Productes de neteja de químiques estranyes" també productes de neteja de formes estranyes. Acostumats a la granera i el motxo ens hem de conformar amb uns aparells similars però diferents, ja que com a tal no existeixen ací. Per granera tenim una mini-granera, de cap lineal i de cos curt, que recorda a una joguina. Inseparable d'ella és el recollidor, igual que el nostre però més encoixit. Els dos formen una parella perfecta pel dolor d'esquena. El tan agraciat motxo amb les seues tires grogues o blaves amb forma de cabell l'han substituït per un cos molt llarg amb un drap lleig i gris com a cap. Com ja tenen moltes rosses no necessiten imaginar-se-les. 

Com cada odiós diumenge, la neteja ha estat una de les activitats primàries del dia. A part d'això, avui tenim un sopar especial per fer més lleuger l'odiós diumenge. Avui, Laura i jo hem de fer menjar típic del sud, així que ens hem decidit per fer una paella vegetariana, patates braves, tortilla, escalivada, pa amb tomàquet i una coca mal feta. Com podeu imaginar ens passarem tota la vesprada cuinant per a 17 persones, però una vegada a l'any no fa mal, o això diuen. Ara per ara, tenim la llista de la compra feta i traduïda al finès per si escau.

En resum de la festa del cap de setmana, divendres, amb la intenció d'anar a ballar salsa vam acabar al Monkey a la "Sauna Caliente". El local on feien salsa estava massa lluny del centre i començava  a les 9 la sessió, però a diferència d'això, al Monkey ens oferien, suposadament, reggae i  ritmes caribenys. Pensant que seria una bona substitució i que potser també cauria alguna cançó de salsa vam anar allí. Però, la "Sauna Caliente" només era un niu de reggaetón, on les rosses es decidien a donar-ho tot amb els homes de color. Ens va sorprendre veure als finesos perrejant d'aquelles maneres, si no ho veus no t'ho creus. Pel carrer, a classe o a qualsevol lloc, sempre els veus tímids i reservats, però sembla que l'excepció apareix quan escolten "ya tu sabeh" o "put your hand up in the air". Al principi, pareixia que estàvem a casa i, tenia la seua gràcia, ens agradava i tot, però amb el pas dels minuts era la mateixa merda que sempre. Fou aquesta la manera com tornarem "prompte" a casa. Sorpresa, la gent no estava dormint, feia hores que estaven debatent sobre política. Ràpidament, vam canviar el vestit pel pijama i vam introduir-nos en els diferents grups de conversa. "Su majestad",  la URSS, els EUA, França, el feixisme, Kosovo... cadascú aportava informació del seu país i comentava sobre l'altre. Ens va donar temps a sentir, de la veu d'una persona que viu en un país republicà, que "Juanqui" ens havia tornat la democràcia, òbviament desconeixia els pactes que es van fer sota el "Azor" a Biscaia; o amb veu russa, que el comunisme  de la URSS va caure a causa dels texans i els xiclets, productes capitalistes que la societat russa desitjava tenir. 

Com que vam acabar gitant-nos massa tard, ahir vam fer una vesprada turística per Turku. Cal destacar l'església, protestant, on vam anar. No per la seua arquitectura, que recordava al modernisme català, sinó per l'escalinata que tenia al costat costeres de gespa. I què fa una persona normal  si observa unes inclinades costeres de gespa? Òbviament, creure que és una croqueta i llençar-se a redolons costera avall. Com som persones normals vam fer això, més d'un i dos cops, fins embrutar de terra els texans i les jaquetes.

Com qualsevol altre odiós diumenge i després d'haver deixat passar l'aire entre els racons de l'habitació, menjarem arròs per dinar, farem la siesta, el gos, i organitzarem la setmana següent, marcada per la visita d' Eva, Andrea i Eduard!

* Joana i jo fent la croqueta.

Spanish Tutor.

"Os he elegido para trabajar como tutoras este semestre", amb aquestes paraules m'alegraven el dia ahir. Farà una setmana, durant el període d'Orientació ens vam apuntar per ser tutores d'espanyol. Segons vam entendre en aquell moment, es tractava d'anar a les classes d'espanyol que ofereix el servei de llengües de la universitat i parlar amb els alumnes, com també fer activitats culturals amb ells. Després de la primera reunió de tutors i havent d'escriure una carta de recomanació ens van explicar que només podien haver tres tutors per semestre i el seu treball, remunerat -gran sorpresa-, era més aviat d'auxiliar del professor. Es tracta d'explicar coses típiques sobre el territori i parlar amb els alumnes perquè practiquen el seu espanyol amb els natius. 

Només llegir les primeres paraules que enceten avui el bloc vaig començar a saltar de l'alegria. La veritat és que em fa molta il·lusió fer-ho, ja que supose que m'anirà bé per descobrir la meua capacitat com a "professora" i si realment és el que m'agradaria ser en un futur. A part d'això, pot ser molt interessant parlar amb persones fineses i veure com reaccionen després d'explicar la nostra manera de fer les coses i, sobretot, per trencar els tòpics que ens envolten.

Ahir també, com van fer més d'1.500.000 de catalans vam celebrar la diada. De bon matí van sonar els segadors al menjador, per sopar vam fer pa amb tomàquet i després d'això, a Laura, de Vilafranca del Penedès, li va venir la vena patriòtica i em va utilitzar per fer un mini-castell. El primer pas és col·locar els genolls sobre el muscle i, una vegada els tens els dos, agafant el cap de la persona a qui muntes, comences a canviar el genoll pel peu, fins que et quedes completament alçat damunt de l'altra persona. Els nostres companys ens van mirar molt rarament per fer-ho, no entenien el que estavem fent. Fou aquesta la raó per la qual vam veure un seguit de vídeos de castellers mentre ells repetien i repetien que aquella gent estava boja.

*Les castelleres de Turku.

Ampolles de vidre.

Xarleston, Friday's party, Naantali... aquest cap de setmana ha estat molt mogut, com en general la vida ací. La classe de xarleston del divendres només ens va convèncer a dos més i a mi, de tots els amics que vam assistir-hi, ja que la resta han decidit que el ball no és el seu punt fort. Acabada la lliçó vam tornar a casa per fer el sopar i dirigir-nos al karaoke... però el karaoke no va arribar mai. Abans que decidirem anar al local ens vam posar a ballar -com si estarem locos- i així va ser com la gent va començar a animar-se. Sense donar-nos conter i deixant-nos portar per les circumstàncies, vam montar una festa, en la que vam escoltar i ballar tot tipus d'èxits, des de la Bomba a la Macarena, del Aserejé a Michel Teló o des de Marisol a David Guetta. La veritat és que recordar les coreografies de la nostra infància va ser genial, gràcies a l'acompanyament internacional disposat a ballar-ho tot. 

Tot i què amb la festa ens vam gitar tart, no vam renunciar a visitar Naantali el matí següent. Naantali és un poblet xicotet, a una mitja hora de Turku, no té res més especial que el port i una platja amb molt d'encant. La platja, o la mar, la pots anar veient des d'un caminet que hi ha al costat, mentre la part oposada a la mar està plena d'arbres. Generalment, aquestes platges tenen arbres fins casi arribar a la sorra de la platja o les pedres que puguen haver, tot un plaer pels que estem acostumats al formigó.

Deixant de banda les activitats més personals, un dels blocs més importants sobre la vida i costums fineses m'ha respost avui a una de les coses que últimament em rondaven pel cap. "Reciclar botellas: enséñame la pasta" ha estat el títol que han escollit els de  www.biginfinland.com per debatre sobre l'ecologisme i les condicions socials.

Des de que vaig arribar a Finlàndia, em vaig fixar que aquelles persones amb unes condicions socials baixes, que a casa nostra busquen entre les escombraries, ací transportaven ampolles de vidre. Igual que amb la ferralla ("xatarra") venen ací les ampolles de vidre. Però, no és cosa de pobres només. La gent conscienciada amb el reciclatge -com ja vaig explicar- es dirigeix als supermercats amb les ampolles que no necessiten, les insereixen dintre d'una màquina i, aquesta automàticament els dóna unes monedes.

En el passat, aquesta acció era totalment normal al nostre país, però, amb el pas del temps es va anar veient com una cosa negativa i, de pobres. És obvi que les persones amb pocs recursos recullen el vidre per tenir uns mínims ingressos i, és aquesta la raó del tòpic. Però, i l'ecologisme? Això és una cosa que ens afecta a tots, rics i pobres. 

No seràs més ric per reciclar menys, ni més pobre per fer-ho, perquè el planeta el compartim tots.

*Platja de Naantali amb l'esglèsia, protestant, de fons.

"Race, Class, and Gender in U.S. History and Culture until 1900."

Aquest matí a les 9, sonava el meu despertador. En un principi havíem d'anar a córrer, però desgraciadament plovia... quina llàstima! Així, que hem decidit quedar-nos desdejunant mentre Zhu zhu ens preparava una sopa xinesa per dinar. Sí, ella mai cuina, però avui s'ha despertat amb ganes de cuinar i la veritat, és que estava molt bona. Tampoc tenia res d'especial, només verdura bullida a foc lent i un poc de carn entremig, però un dia de pluja com avui, s'agraeix molt.

Unes hores més tard, Elloise i jo hem hagut d'anar a la universitat per assistir a la nostra primera classe. Les dos completament mullades ens hem deixat embriagar per l'ambient de l'edifici, quadres contemporanis per tot arreu, un lavabo amb un disseny molt especial i un passadís enorme. La nostra classe també tenia una bellesa subtil, les taules estaven col·locades en forma de U i de la pared penjaven tres quadres, tots ells eren retrats de dones. 

Avui, com era d'esperar, no hem fet res més que conèixer-nos entre nosaltres i explicar-nos com funcionarà el curs; a més, a més, hem de preparar una exposició oral, per a la qual ens han dividit en grups de tres i assignat un tema. El meu grup està compost per un finès, Aleksi, i una francesa, Laura. Tots tres explicarem la problemàtica sobre el "Blackface". El "Blackface" va ser molt popular als EUA durant el segle XIX, es tractava d'una forma de teatre on s'utilitzava els negres com a joglars, estant present el racisme en cada obra.

Deixant els estudis de banda, d'ací una hora començarem les classes de "xarleston", de moment, anirem molta gent coneguda, però ja vorem si divendres que ve serem els mateixos o haurà minvat el nombre d'assistents. Després d'això, tenim pensat anar a un karaoke que hi ha a prop de la residència, ja que demà visitarem Naantala, un poblet a prop de Turku que té pinta de ser bonic.

*Laura i jo a la platja de Turku.

Welcome to Retrodorm.

"Özzi", segons ell, José per als espanyols, ens va fer ahir la presentació del Retordorm i l'explicació pertinent. Estàvem tots citats al segon pis, on descobrirem que hi havia un gran saló, que en el passat s'havia utilitzat com a menjador, on ens esperaven amb galetes i refrescos gratuïts per a tots, només per això ja mereixia la pena assistir a la xerrada.

El Retrodorm es va construir al 1955 amb la funció d'albergar gent gran, una espècie de residència d'avis. Actualment, dels dos edificis principals que hi havia per a tal finalitat només es conserva un, l'altre l'ocupem nosaltres, els joves. I som nosaltres qui hem encetat l'edifici en la seua nova era. Això de ser la primera promoció no sé si es bo o dolent, però de moment tenim certes avantatges envers algunes coses i també certes discrepàncies sobre altres. 

L'edifici ocupat per nosaltres és el B, també s'ha habilitat un altre, el H, més xicotet i amb un altre estil a l'interior. Físicament, l'edifici B sembla un horror, vell i descuidat, però una vegada dintre d'ell tot és fantàstic i té el seu punt curiós. En total hi ha 5 plantes amb 17 habitacions individuals en cadascuna d'elles, compartint només la cuina, el menjador, el saló d'estar, la sala de dutxes, la rentadora i el balcó dels fumadors.

Pel que fa a cada habitació individual, totes elles tenen la mateixa estructura, però no els mateixos accessoris. L'habitació està dividida en dos apartats: d'una banda la zona de dormir, que disposa del llit, l'escriptori, l'estanteria i els armaris; d'altra banda, hi ha un mini-lavabo, on hi ha per rentar-te les mans i el lavabo. A més, a més, totes les habitacions disposen d'una gran finestra amb vistes als arbres. Aquestes finestres tenen un disseny estrany, o que jo almenys mai havia vist, ja que està dividida en dos parts. La part més gran correspon al vidre, des d'on entra la llum, però que mai pots obrir. En canvi, al costat trobem una part més menuda i allargada, que és l'única que podem obrir. La cara interior d'aquesta part allargada és opaca, mentre quan l'obris hi ha una mena de reixeta i  tela mosquitera. És a dir, és impossible travessar la finestra, ni oberta pots traure el cap.

Però bé, de moment no ens interessa tirar-nos per la finestra, ja que podré fer tots els cursos que tenia pensats fer, entre ells, Race, Class, and Gender in U.S. History and Culture until 1900. La veritat és que ja tinc l'excusa perfecta per celebrar aquesta nit, he estat acceptada en un curs per només 20 persones. Estic molt contenta.

* La façana exterior del Retrodorm.

Un diumenge de mercat.

Sol, ganes de passejar i de descobrir és amb l'energia que ens hem llevat aquest matí. Després d'uns dies intensos, amb la festa del divendres i les cervesetes d'ahir, avui hem buscat un dia més tranquil. La nostra intenció era anar al port, però de camí hem vist que "Kauppatori", la plaça del Mercat, tenia força per si mateixa: un grapat d'alls per 30 euros, dolços de diferents colors i sabors, joieria artesanal, formatges d'Holanda, sucs de Finlàndia, bolets secs, peücs de llana, joguets, postals... A més, a més, dels articles el temps acompanyava, tot i què ha anat empitjorant al llarg del trajecte.

Una vegada ja ho havíem vist tot a "Kauppatori" ens hem dirigit al Port, més que res per observar el Castell, ja que el Port en si mateixa no té res interessant. El que més m'ha agradat de la zona portuària han estat la natura artificial, amb l'estàtua de la Margarida i, la natural, amb els arbres. L'estàtua de la Margarida es tracta d'una margarida de grans dimensions que s'encontra damunt la gespa. En canvi, els arbres es veien preciosos per si mateixa amb unes pròpies altures gegantesques que construïen formes raríssimes.

En general, a Finlàndia es preocupen molt pel medi ambient i la natura, convertint-se així en un dels països amb més forestació de la Unió Europea. Els finesos observen i cuiden la natura com si del seu Déu es tractés, per això a la ciutat hi ha tants espais verds. Per exemple, la nostra residència, a només mitja hora del centre de Turku, es troba situada damunt d'un turó i completament rodejada de bosc, podríem afirmar que els nostres veïns són els arbres. El mateix succeeix amb la Universitat, semblant a l'Autònoma, trobes les facultats entre el bosc. En relació a l'ecologisme, al menjador tenim cinc tipus de contenidors d'escombraries diferents: vidre, plàstic, cartró, orgànic i metall. Gràcies a totes aquestes mesures, de les quals la població ha pres consciència, es respira un aire net i pur, fins i tot, al costat d'una carretera transitada. N'hauríem de prendre exemple.

 M'agrada el verd i allò verd, perquè pot estar verd i ser esperança.

*L'estàtua de la Margarida.