La setmana passada s'acabava, dia per dia, amb un seguit de festes. Dijous va ser la festa del bigoti, divendres la de disfresses i dissabte, posant punt i final, la del Retrodorm. A les dos primeres no vam anar, però òbviament, a la que ens quedava a casa no podíem escapar, ni tampoc volíem. Vam començar a arreglar-nos com aquelles nits que jo anomene "amb lentilles"; amb ganes, pintallavis roig i un conjunt bonic. Disposades a donar-ho tot vam preparar aquells gintònics amb fruites, què a tot el món li sorprèn i després de tastar-los ja no volen res més. Kiwi, pruna i kiwi i pruna conjuntament van ser les fruites escollides, que malgrat la diversitat et deixaven un bon sabor de boca.
La festa es localitzava al segon pis, però, tothom allí no hi cabia i la gent estava dispersada per les escales i la resta de plantes. Més contentes i amb més ganes que quan estàvem arreglant-nos vam decidir baixar, veure l'ambient, però sobretot, per ballar. Així doncs, tots decidits i amb ganes de recordar aquella nit, vam baixar per les escales, s'havia de fer notar que estàvem a casa nostra, i amb la mateixa decisió que baixàvem cada esglaó vam obrir la porta. Sorpresa. Allò pareixia una pel·lícula americana, però sense música, ni alcohol gratuït, ni les xiques populars, ni l'home de la teua vida; en canvi, sí hi havia els borratxos cantant, un infinit nombre de joves desconeguts i els coneguts, magrejant-se.
A part d'aquestes actituds humanes davant una festa a una residència d'estudiants, hi ha un sector de joves que és el més perillós: els famolencs. Aquestos van inspeccionant planta per planta, per trobar el lloc perfecte on poden aconseguir menjar gratuït. Els va bé qualsevol cosa, patates fregides, galetes o qualsevol porció de menjar que haja sobrat per sopar. A nosaltres, ens van sobrar macarrons per sopar i, vam decidir deixar-los damunt del banc de la cuina per menjar-nos-els més tard, quan tot ja s'hagués acabat i ens entrés aquella fam post-festa, però la nostra intenció va quedar en un fracàs. Com si d'una peregrinació es tractés, aquest grup de famolencs s'adreçaven a la nostra cuina només per menjar macarrons, I ja que estaven allí aprofitaren per obrir els armaris i buscar algun dels aliments que anhelaven i després d'això, van intentar fer-se amb les botelles d'alcohol dels confiats que les deixaven damunt la taula.
La festa que imaginàvem amb música, amb molta gent i que seria una passada, vam acabar per inventar-nos-la a la nostra planta. Ja tot un èxit a la quinta, vam connectar el portàtil a la pantalla de la televisió, vam posar la música a tot volum i van començar a sonar els nostres èxits: Michel Teló, La Macarena i Rafaella Carrá. Allò ja era un altra cosa, potser sense massa gent, però després de la peregrinació dels famolencs ja no volíem més desconeguts pels nostres dominis. Així què, finalment, tot va quedar a casa, a la nostra planta, amb la gent més propera i la que ja podem denominar la nostra música. Ja se sap, com a casa, enlloc.
* Ballant la Macarena, obviously.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada