La història de la integració europea em té un poc col·lapsada aquests dies, des de que he començat el treball, com si fos rutinari, cada matí i cada vesprada, a llegir i escriure coses sobre la pau i la guerra. Però, ahir, en una d'aquelles sessions de la vesprada, els meus taps de les orelles no van poder callar una frase que venia des del menjador: It's snowing, it's snowing! Només el meu cervell va assimilar el significat d'aquelles paraules, em vaig aixecar ràpidament, vaig eixir al passadís i des d'allà vam córrer fins al balcó. Tots, més ben dit, totes, les que estàvem fent feina o estudiant, vam eixir disparades de les nostres habitacions, fins al punt, de trobar-nos gent amb màniga curta al balcó, que per les presses i l'alegria del moment ni havien parat a pensar en posar-se alguna peça res de roba. Després dels crits, els somriures i l'alegria del moment vam tornar a les nostres habitacions a fer feina, però, amb l'esperança que no es quedés amb uns simples flocs de neu.
Els flocs de neu deixarien de caure durant unes dos hores, però amb la foscor de la nit ningú se'n va adonar que havia començat a nevar un altra vegada. Mentre preparàvem un bon sopar, les xarxes socials ens van informar que tornava a estar nevant i, davant l'excitació dels que no ho havien vist per la vesprada vam tornar a fer la mateixa peregrinació al balcó, ara des del menjador. Per a sorpresa nostra, allò no eren només flocs de neu com per la vesprada, sinó que ja estava tot el sòl blanc, els cotxes recoberts d'una fina capa de neu i els arbres començaven a tacar-se.
Davant aquella postal de nadal que teníem a finals d'Octubre, com uns xiquets que volen fer guerra de boles de neu, vam córrer a les nostres habitacions, vam canviar-nos les sabates, posar-nos una jaqueta d'abric i el gorret, més per fer bonic que pel propi fred. No vam baixar ni per l'ascensor, ràpidament escales per avall vam arribar a la porta de l'entrada. No érem les úniques, hi havia més gent començant a tirar-se boles de neu, però sobretot fent-se moltes fotos. Saltar, riure, mirar al cel, rodar, cridar, quasi plorar. Mai, mai, havia sentit una sensació tan bonica o especial que em vingués proporcionada per un factor climàtic, però el mirar cap al cel i veure com tots els flocs de neu venen cap a tu et fa sentir dintre d'una d'aquelles boles de vidre amb pecetes blanques a l'interior que imiten la neu. Increïble.
Després d'haver tornat a la infància, ja més com adolescents ens vam menjar el nostre sopar especial. Sopars d'aquells que són una escapada de la pantalla de l'ordinador, de pelar les patates, tallar-les finament i posar-les al forn. L'alegria era tanta per tothom, que el "Hey, sexy lady" no va deixar de sonar repetidament, al mateix temps que tots ho cantàvem amb força, com si ens estiguérem preparant per aquesta nit.
Els flocs de neu deixarien de caure durant unes dos hores, però amb la foscor de la nit ningú se'n va adonar que havia començat a nevar un altra vegada. Mentre preparàvem un bon sopar, les xarxes socials ens van informar que tornava a estar nevant i, davant l'excitació dels que no ho havien vist per la vesprada vam tornar a fer la mateixa peregrinació al balcó, ara des del menjador. Per a sorpresa nostra, allò no eren només flocs de neu com per la vesprada, sinó que ja estava tot el sòl blanc, els cotxes recoberts d'una fina capa de neu i els arbres començaven a tacar-se.
Davant aquella postal de nadal que teníem a finals d'Octubre, com uns xiquets que volen fer guerra de boles de neu, vam córrer a les nostres habitacions, vam canviar-nos les sabates, posar-nos una jaqueta d'abric i el gorret, més per fer bonic que pel propi fred. No vam baixar ni per l'ascensor, ràpidament escales per avall vam arribar a la porta de l'entrada. No érem les úniques, hi havia més gent començant a tirar-se boles de neu, però sobretot fent-se moltes fotos. Saltar, riure, mirar al cel, rodar, cridar, quasi plorar. Mai, mai, havia sentit una sensació tan bonica o especial que em vingués proporcionada per un factor climàtic, però el mirar cap al cel i veure com tots els flocs de neu venen cap a tu et fa sentir dintre d'una d'aquelles boles de vidre amb pecetes blanques a l'interior que imiten la neu. Increïble.
Després d'haver tornat a la infància, ja més com adolescents ens vam menjar el nostre sopar especial. Sopars d'aquells que són una escapada de la pantalla de l'ordinador, de pelar les patates, tallar-les finament i posar-les al forn. L'alegria era tanta per tothom, que el "Hey, sexy lady" no va deixar de sonar repetidament, al mateix temps que tots ho cantàvem amb força, com si ens estiguérem preparant per aquesta nit.
Avui, 26 d'Octubre, igual que ahir 25, es celebren diferents festes Pre-Halloween, així que com no volíem ser menys que ningú, els de la quinta planta ens disfressarem de mims terrorífics i anirem al Monkey marcant estil. Mai m'havia agradat això de celebrar Halloween, sempre ho he vist una ximpleria, però bé, ha arribat el moment de maquillar la ximpleria en una recompensa per aquesta intensa setmana.
* La primera nevada, la nit, l'arbust i jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada