Post Retrodorm H.A.M. Party.

La setmana passada s'acabava, dia per dia, amb un seguit de festes. Dijous va ser la festa del bigoti, divendres la de disfresses i dissabte, posant punt i final, la del Retrodorm. A les dos primeres no vam anar, però òbviament, a la que ens quedava a casa no podíem escapar, ni tampoc volíem. Vam començar a arreglar-nos com aquelles nits que jo anomene "amb lentilles"; amb ganes, pintallavis roig i un conjunt bonic. Disposades a donar-ho tot vam preparar aquells gintònics amb fruites, què a tot el món li sorprèn i després de tastar-los ja no volen res més. Kiwi, pruna i kiwi i pruna conjuntament van ser les fruites escollides, que malgrat la diversitat et deixaven un bon sabor de boca.

La festa es localitzava al segon pis, però, tothom allí no hi cabia i la gent estava dispersada per les escales i la resta de plantes. Més contentes i amb més ganes que quan estàvem arreglant-nos vam decidir baixar, veure l'ambient, però sobretot, per ballar. Així doncs, tots decidits i amb ganes de recordar aquella nit, vam baixar per les escales, s'havia de fer notar que estàvem a casa nostra, i amb la mateixa decisió que baixàvem cada esglaó vam obrir la porta. Sorpresa. Allò pareixia una pel·lícula americana, però sense música, ni alcohol gratuït, ni les xiques populars, ni l'home de la teua vida; en canvi, sí hi havia els borratxos cantant, un infinit nombre de joves desconeguts i els coneguts, magrejant-se. 

A part d'aquestes actituds humanes davant una festa a una residència d'estudiants, hi ha un sector de joves que és el més perillós: els famolencs. Aquestos van inspeccionant planta per planta, per trobar el lloc perfecte on poden aconseguir menjar gratuït. Els va bé qualsevol cosa, patates fregides, galetes o qualsevol porció de menjar que haja sobrat per sopar. A nosaltres, ens van sobrar macarrons per sopar i, vam decidir deixar-los damunt del banc de la cuina per menjar-nos-els més tard, quan tot ja s'hagués acabat i ens entrés aquella fam post-festa, però la nostra intenció va quedar en un fracàs. Com si d'una peregrinació es tractés, aquest grup de famolencs s'adreçaven a la nostra cuina només per menjar macarrons, I ja que estaven allí aprofitaren per obrir els armaris i buscar algun dels aliments que anhelaven i després d'això, van intentar fer-se amb les botelles d'alcohol dels confiats que les deixaven damunt la taula. 

La festa que imaginàvem amb música, amb molta gent i que seria una passada, vam acabar per inventar-nos-la a la nostra planta. Ja tot un èxit a la quinta, vam connectar el portàtil a la pantalla de la televisió, vam posar la música a tot volum i van començar a sonar els nostres èxits: Michel Teló, La Macarena i Rafaella Carrá. Allò ja era un altra cosa, potser sense massa gent, però després de la peregrinació dels famolencs ja no volíem més desconeguts pels nostres dominis. Així què, finalment, tot va quedar a casa, a la nostra planta, amb la gent més propera i la que ja podem denominar la nostra música. Ja se sap, com a casa, enlloc.

* Ballant la Macarena, obviously.

Curiositats polítiques.

Des de fa una setmana, a tots i als no tan transitats llocs de Turku, hi ha un panell de fusta on es col·loquen els diferents cartells electorals. Als cartells publicitaris apareixen les llistes, obertes, on hi ha tots els candidats que es presenten amb una foto com de DNI i el seu número al costat. Sempre amb les mateixes dimensions, siga el partit que siga, i de la mateixa manera presentats. A diferència nostra, no estan dividits per barris, tots es presenten amb les mateixes condicions i de la mateixa manera, ni més, ni menys.

Tanmateix, cadascú d'aquests representants presenten la seua candidatura de diferents formes. Entre elles, hi ha qui posa la seua imatge als autobusos, panells publicitaris o fins i tot a les bicicletes. També, és curiós, el cas d'un home del Paquistan que ha col·locat la seua imatge a tots els kebabs de la ciutat. Diguem-ne que aquesta forma de publicitat política és més semblant a la nostra, però ací, segons m'han comentat, són els propis representants qui, sempre i quan ho facen fora dels panells electorals de fusta, s'ho han de pagar per si mateixa.

Com tot país, sempre hi ha algun partit que destaca per la seua raresa. Personalment, el que més m'ha sorprès és el que en suec s'anomena "Finlands Arbetaparti". A Turku només hi ha 5 representants d'aquest partit minoritari i sense cap representació al parlament, ja que es tracta d' una escissió dels comunistes, significant el seu nom "el partit del treballador". El més curiós, és què per coses de disseny, a Turku han decidit posar una sisena foto... un avet, que entre la foto i el nom vàrem pensar si es tractava d'alguns ecologistes radicals. D'altra banda, rarament al nostre país veiem a gent major dedicant-se a la vida política, ací, potser per la poca densitat demogràfica, hi ha gent d'edat molt avançada que es presenta com a candidata. Així doncs, no és d'estranyar veure a gent que imaginaries a la llar dels jubilats amb ganes de lluitar per una societat més digna i ben organitzada.

Deixant de banda les curiositats de la vida política finesa, nosaltres ja hem dit adéu a Helsinki. Probablement tornarem, però no per visitar únicament la ciutat com fins ara, sinó per viatjar a Sant Petersburg. Després d'un cap de setmana molt especial i divertit alhora, dilluns la nit vam comprar els bitllets de ferry per anar a Rússia, ara, només ens queda acabar d'enllestir l'hostel i els bitllets d'autobús per poder estar allí dintre d'un mes. En canvi, aquest cap de setmana haurem de treballar de valent i deixar els viatges a banda perquè la setmana que ve hem d'entregar el primer treball final. Tanmateix, dissabte es celebrarà una gran, o això diuen, festa al Retrodorm, així que l'utilitzarem per descansar un poquet.

* Els culpables d'aquest especial i divertit cap de setmana.

Suomenlinna-Helsinki-Turku.

"Els pilars bàsics de tots els Estats són les bones lleis i les bones armes, i no pot haver bones lleis on no hi han armes" això deia Maquiavel sobre l'exèrcit. Les formes de construir un exèrcit, igual com la guerra, han canviat amb els pas dels anys als països desenvolupats, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Però tot i així, encara queden vells residus de quan la guerra es feia amb canons, amb muralles i cara a cara. 

Suomenlinna es una illa situada a uns 10 minuts amb ferry des de la Plaça del Mercat de Helsinki. Aquesta illa, amb molt d'encant, es va utilitzar per defendre la ciutat de cara a qualsevol invasió. Cal recordar que Finlàndia esdevinguè Estat al 1917, abans d'aquesta data havia estat territori suec, on la capital fou Turku i, després part de l'imperi rus, qui decidiren transformar una aldea en capital per tenir-la més a prop de Moscou. Així doncs,Suomenlinna començà a construir-se al 1748 per protegir el territori, en aquell moment suec, de la expansió imperial russa. Però tanmateix i, com ja avançava, Suomenlinna no va tenir èxit i el país, al 1809, va quedar en mans dels tsars. 

L'èxit d'aquesta fortalesa ha esdevingut en ple segle XXI, on els turistes han fet d'aquest lloc un dels més transitats i a la vegada ben criticat, aconseguint així formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Suomenlinnaconta amb l'encant propi de tota illa, més l'encant artificial creat per la defensa del territori. Com tots els llocs turístics, Suomenlinna també es fotografiada per milers de turistes asiàtics, fou increïble com només amb 5 minuts de rellotge i una volta d'ulls, la cua d'espera per al ferry va passar d'estar mig buida a estar de gom a gom d'asiàtics. Estava la jove parella, que la xica li fa de model al gran objectiu de la càmera del novio; també, l'home major amb les celles kilomètriques i el que et somriu amablement; tampoc podia faltar, la dona major amb el barret extravagant, ni els típics xinesos ben alimentats amb la cara completament circular. I com sempre els acompanyaven les seues càmeres fotogràfiques, els mapes i les guies turístiques.

Deixant de banda la invasió asiàtica que dissabte va sofrir la illa, per tal que el viatge amb ferry siga més barat es recomana comprar un tiquet d'un dia a qualsevol kioski de la ciutat, ja que per només 7 euros pots anar i tornar a la illa i fer tants viatges amb tramvia com vulgues. El tramvia és un altre dels encants que té Helsinki. El cel del centre és una xarxa de cables de tramvia i, també, el sòl de pedra negra artificial conviu amb l'enfilat dels carrils platejats. 

Després de visitar tot allò més reconegut, vam passar per davant la llibreria que només dues setmanes abans m'havia enamorat. Feia dos setmanes estava tancada, però des de les seues grans finestres es podia observar el interior, de color blanc, sostre alt, una cafetera i dos sofàs, amb aquelles estanteries també blanques que necessiten d'una escala de fusta per agafar els llibres dels prestatges més alts. Era tal i com sempre m'havia imaginat la llibreria perfecta. A més, a més, ara que estava oberta vam descobrir la vertadera essència: era de segona mà. Davant la meua sensibilitat de cara als llibres vells i qualsevol cosa antiga em vaig comprar "Hija de la fortuna" de Isabel Allende, pel mòdic preu de dos euros i sense estrenar. Tot i el cansament que teníem damunt, sabia que aquell llibre era especial.

Per tal de fer-li front al cansament vam anar a fer un cafè al museu d'art contemporani i després d'això, deixant-nos portar, ens vam seure a un tramvia i visitàrem la ciutat des d'aquell transport públic, només canviant la ruta en alguna parada i seient-nos a un altre lloc. Així fou com vam observar la ciutat dels ciutadans i la vida quotidiana, la dels edificis simples, lletjos i pràctics.

Diumenge, quan tot es posava en contra per anar a la sauna vam ser més forts que el destí i acabàrem dintre de la sauna i també, dintre del mar. La costum està en entrar a la sauna i quan ja no pots més, per recuperar el benestar físic i la bona circulació tirar-te al mar. Tot i què va costar convèncer-nos, vam acabar com bons ciutadans finesos entre les aigües gèlides del mar. De tota manera, la sensació que se't queda al cos després de fer aquest ritual és increïble, no sents absolutament res, ni fred, ni calor, ni tristesa, ni alegria, només relax. 

Va ser, com sempre són els caps de setmana amb visites, especial i, per no quedar-me amb un mal sabor de boca aquest cap de setmana tornarà a ser especial amb Aïda i Jordiet, amb noves aventures, anècdotes i històries de nord i  de sud.

*Laura, Paul, Antoine i jo dintre de les gèlides aigües.

500 days of summer.

Per als amants d'aquesta pel·lícula i, sobretot, per als que me la van mostrar: Aïda Vinyals i Alex Beltran.

I'm Autumn. Un hora i mitja de pel·lícula i aquestes dues paraules, descobreixes que després de l'estiu sempre ve la tardor. L'estiu pot ser meravellós, però està idealitzat. S'ha de diferenciar la idealització de la realitat per aprendre't a tu mateixa i, descobrir què és el que tens i què és el que vols. Tanmateix, el que vols va canviant segons vas aprenen-te, mai és, ni apareix igual, es va transformant a mesura que augmenten els teus coneixements. És com la poma damunt el barret de l'home, no té el mateix significat que quan està a l'arbre, s'ha transformat d'una manera relativa als ulls. Hi ha persones més positives, més negatives, més nostàlgiques i menys; hi ha qui creu ser un heroi, per tant, només pot salvar-se a si mateix. Tot i així, l'heroi necessita comprendre com salvar-se per canviar l'estiu per la tardor, la idealització per la realitat i, la realitat en els seus somnis. El poder de la gent, nosaltres no el volem, nosaltres volem plaer.

Aquesta setmana ha estat bàsicament marcada per l'aniversari de Laura, ahir el vam celebrar de mil maneres diferents. Entre elles, vam anar a dinar a un restaurant indi, que tingué una bona crítica per part de l'experta en cultura índia. El plat era de metall i tenia diferents compartiments, al més gran hi havia l'arròs, mentre als tres altres hi havia: llegums amb salsa picant, pollastre amb un altra salsa diferent i salsa de iogurt. La forma de menjar-s'ho tradicionalment és diferent a la que estem acostumats, sense tenedor, ni ganivet.

Primerament, has d'arrencar una peça de pa indi, que és una mescla de crêp gros i coca en sal. Amb la peça de pa entre les mans, com si fos el tenedor, agafes el menjar i després te'l fots. La veritat, és que és una molt bona sensació, disfrutes amb el menjar, el toques. Desapareix la freda connexió metàl·lica del tenedor i experimentes una més càlida i directa amb les mans i el pa. El moment amb què comences a mesclar el pollastre amb la salsa de iogurt i l'arròs, és increïble. Amb la punta dels dits banyats per les salses, et concentres perquè tot quede compacte amb el tacte del pa i et disposes a obrir la boca. Una vegada l'aliment està al teu paladar afirmes que menjar, a vegades, canvia de ser una necessitat a ser un plaer. El mateix plaer vam sentir hores més tard amb un bon gintònic, amb llima dintre i sucre per fora.

Aquest cap de setmana retrobarem el plaer de la bona companyia. De la mà d'Alex visitarem Helsinki, Suomnalina, Ruissalo i la sauna i, si no estem massa cansats, la nit de Turku. Sempre és un plaer tornar-te a veure, perquè la millor distància és quan estàs a prop de mi. El plaer ens dóna força i ganes per continuar endavant, per encetar un futur incert, amb les idees clares però sense plànols, ni mapes. A l'heroi no el salvaran, s'ha de salvar per si mateixa. La tele intenta violar-nos i supose que estan tenint èxit. Haurem de ser el pecat original.

* El plat de menjar indi i jo.

Anàlisis polític d'una exiliada.

La independència de Catalunya, ara per ara és totalment inviable. La situació econòmica no és la més adequada per iniciar un procés secessionista quan s’és l’autonomia més endeutada de tot l’estat i els bons de la Generalitat són catalogats com bons “basura”. En canvi, és aquesta la situació que alimenta a les masses del president de la Generalitat.

En només dos mesos, Mas ha passat de ser el un dels presidents més odiats, a causa de les fortes retallades que va aplicar al servei públic, a un dels més admirats. Tal i com ell mateix avançava en les eleccions passades amb els cartells publicitaris, on apareixia vertaderament com un heroi: una imatge de perfil, amb la senyera de fons, remarcant “la nostra força”. Tothom pareix que s’ha oblidat de les seues polítiques i de les càrregues policials contra el que ara s’ha convertit en “la seua força”. Gràcies a aquesta tàctica política, que naixia fa 184 anys als Estats Units d’Amèrica, aconseguirà els vots necessaris per esdevenir majoria absoluta.

El joc de masses que està utilitzant CiU, dubte tal i com estan les coses que acabe esdevenint independència. Un partit que ideològicament és nacionalista, no portarà la independència a Catalunya, però potser sí canviarà el model d’Estat.

Des de que Rajoy va denegar el concert econòmic a Catalunya, la situació va començar a esquerdar-se entre el centre i la perifèria. La pressió amb la que Catalunya juga amb Madrid  ha comportat un debat de canvi de model d’Estat. L’Estat de les Autonomies ha demostrat amb el pas dels anys que no ha solucionat les inquietuds centralistes de Madrid; a més, econòmicament també ha resultat inviable i, segons el meu parèixer, és aquesta la raó per la qual hi ha tants polítics a casa nostra fent del seu treball el seu passatemps. Però, si l’Estat de les Autonomies s'anul·la i Catalunya s’independitza, Espanya desapareix.

Espanya és un conjunt de nacions i, amb una Catalunya independent acabarien servint una “galleta para todos”, que després del cafè sempre entra molt bé. La majoria d’aquests “nous països”, que no tenen cap mena de sentit, ni històric, ni econòmic, acabarien enfonsats en la misèria. A part d’això, els estats nació ja no tenen sentit dintre del conjunt de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, aquests van començar a desaparèixer, desapareixent completament amb la guerra de Iugoslàvia i la independència de Kosovo, recolzat pels Estats Units d’Amèrica i, ara convertit en una base militar. Potser el que necessita Catalunya és un pare ric com els Estats Units d’Amèrica, que recolze la seua independència i li puga ajudar econòmicament amb el deute, però estarien interessats en fer-ho i a canvi de què? No crec que avui en dia estiguen disposats a fer-ho. A part d’això, una Catalunya lliurada pels Estats Units d’Amèrica conjuntament amb les polítiques “dretistes” de CiU acabaria amb un Estat fortament i agressivament capitalista.

Fent memòria, Companys, va proclamar la República Espanyola des de Catalunya, que després Macià, més catalanista, acabaria declarant-la la República Catalana. Tanmateix, la República Catalana va fer pressió a Madrid i acabà convertint-se en la Segona República Espanyola. Potser, després de vèncer les eleccions del 25 de Novembre, Duran i Lleida i Mas s’adrecen a la Plaça Sant Jaume, declarant cadascú una cosa diferent i intercanviant els rols dels seus avantpassats. Al 1932 tampoc hi havia una gran reclama popular republicana, va sorgir com una espurna, que pareix que ara s’ha tornat a encendre, però a diferència del passat, no gràcies als partits polítics com CiU, sinó a la situació i als passatemps del monarca.

La solució recau en el respecte entre les diferents nacions de l’Estat, probablement impulsada per una falsa independència de Catalunya però que servirà per fer la pressió, altra vegada, necessària cap a Madrid per declarar l’Estat Federal Espanyol, amb l’esperança de convertir-lo en la Tercera República Federal Espanyola.  Parlant de la independència de Catalunya, només acabes parlant d’economia, oblidant-se completament de la història, de València i les Illes Balears.

Bon dia, Bon Helsinki.

Aquesta setmana ha estat un poc diferent a la resta. Andrea, Eva i Eduard se'n van anar dilluns per la nit, així que oficialment, per a mi, la setmana començà el dimarts, marcada completament per l'exposició oral del divendres. Avui dissabte, amb més temps que aquesta setmana, tornarem a posar els horaris en ordre.

Dissabte passat, a estes hores estàvem quasi dinant. Després d'un divendres amb la "festa del quart pis" i la qual no ens va deixar dormir en tota la nit, a les 7 del matí ja estàvem esperant l'autobús decidits a passejar-nos per Helsinki i dormir les dues hores que costa el trajecte des de Turku. Sobre les 9:30 ja estàvem a la capital, silenciosa i gairebé buida.

A Finlàndia hi ha la costum de passar el cap de setmana fora de les grans urbs. Generalment, els finesos tenen una segona residència de cap de setmana perduda per la muntanya o a prop dels llacs, on ningú els puga molestar. Aquest fet és palpable els divendres, quan tothom fuig de la ciutat i hi ha molt més trànsit que de costum, fins i tot pot haver-hi caravana. És aquesta la raó, per la qual vam poder passejar per carrers on no hi havia ningú en ple centre de la ciutat. 

Helsinki és una ciutat pràctica i exteriorment lletja com tota arquitectura finesa generalment. Però a diferència d'això, té l'encant de les ciutats menudes i sobretot una gran passió pel disseny. No és d'estranyar que aquest any siga la capital mundial del disseny. Els aparadors i l'interior de les botigues feien molt de goig, a mi, em recordaven a les botigues d'autor que pots trobar a Vila de Gràcia. Potser aquest Helsinki interior més la tranquil·litat que es podia respirar va fer que canviés la meua opinió de la ciutat, catalogant-la d'interessant.

A més, a més, tornant a la lletja arquitectura finesa he de comentar algunes excepcions. Pel que fa al centre, a la plaça on està situada l'església de Sant Nicolau podem trobar alguns edificis neo-clàssics, igual que pels carrers més "luxosos" i cars de la ciutat. En el mateix centre i davant l'estació d'autobusos està la capella del silenci, amb una forma ovalada i una façana de fusta sense cap obertura, llevat de la porta, alberga totes les religions al seu interior. A la part interior, amb el mateix tipus de fusta i forma ovalada, és respira la pau que no trobes mai a una gran ciutat. A part d'això, no hi ha cap símbol, més que un ciri i un ram de flors encarats cap als diversos bancs. Allò que sents quan estàs allí dintre és viva puresa i harmonia, espectacular. La capella del silenci és l'exemple de les coses senzilles, que només amb una arquitectura diferent pot fer-te sentir, sense retaules, ni símbols. 

L'altra excepció està també vinculada amb el món religiós. A Helsinki hi ha moltes esglésies, cosa que ens va permetre observar unes cinc bodes, per això vam definir Helsinki com la ciutat buida de les bodes. L'església de la Roca és un altre dels símbols claus de la ciutat. Aquesta església com el seu nom indica està dintre d'una roca, com si d'una caverna es tractés. El seu sostre està format per una cúpula de vidre i coure, la part més propera a la pared és de vidre, com una anella circular que permet l'entrada de la llum natural, mentre el centre de l'anella és un cercle de coure. El més curiós d'aquesta església tan singular és que pots arrapar-te per les parets, des de l'exterior pots caminar per damunt de l'església, però sense arribar a la cúpula. 

Una vegada recorregut Helsinki, arribant a Turku per la nit vam anar a sopar a un restaurant típic finès, bàsicament per menjar ant. Amb l'ensalada i el pa gratuït ens vam posar les botes amb els diferents tipus de receptes que vam tastar, des d'ant amb arròs a ant amb salsa de vi i fruites del bosc; tanmateix, vam provar peixets dels llacs finesos i verdura a l'estil del nord. Les quantitats de menjar eren abundants i acompanyades amb una bona guarnició, tot estava boníssim. La carn d'ant és molt similar a la del pollastre però amb un acabat diferent.

Amb un intens cap de setmana vam començar una intensa setmana, que ara ja torna a la tranquil·litat finesa. Aprofitaré el cap de setmana per conèixer un poc més la cultura finesa amb el museu d'art contemporani de Turku i potser alguna cosa més improvisada, típic de la vida Erasmus.

*Eduard, Eva, Andrea i jo a l'interior de la capella del silenci.

25 aniversari Erasmus Finlàndia.

Com de costum, ahir hi havia una festa convocada pel ESN (exchange student network). Des de que vam arribar ací, més o menys cada setmana hi ha una festa organitzada per aquesta associació. El ESN s'encarrega de l'oci dels estudiants d'intercanvi, no només preparant festes, sinó també viatges i altres activitats culturals. De fet, si ets membre del ESN -només és fer-te una targeta per 5 euros- tens descomptes o fins i tot pots entrar gratuïtament en molts bars, museus i discoteques.

Ahir es celebrava el 25 aniversari d'Erasmus a Finlàndia. El local escollit fou una discoteca, el klubi, de tres plantes i alhora sales diferents. La primera sala era la més relaxada de totes, hi havia diferents sofàs i tauletes que incitaven a parlar; la segona tenia més ambient, tot i què no massa plena, ja que posaven música de l'estil del drum and bass, jumpstyle o hardcore, molt similar a l'època daurada de Piramide; i a la tercera, plena de gom a gom, s'escoltava la música més comercial del moment. Vam decidir quedar-nos a la tercera planta, però allò era horrible. No et podies ni menejar, ni ballar. Quan la cosa pareixia que no podia anar pitjor, ens vam desplaçar de lloc i fou allí, on va aparèixer el salvador de la meua nit. Un sociòleg, un tan bohemi, que tenia ganes de parlar. Així que decidirem canviar l'ambient de la tercera planta pel de la primera, fins que van tancar el local.

De tornada a casa amb els altres companys que restaven pel klubi, ens vam congelar vius. També, com de costum feia molt de vent, gelat, que se't colava pels timpans i que encara avui s'ha convertit en un cert malestar d'orella. I seguint la tradició, vam ressopar una llesqueta de pa amb pernil dolç i al llit. 

La veritat és que la millor festa que pots trobar a Finlàndia és la que improvises. Típicament els divendres ens inspiren, almenys als de la quinta. El primer divendres de multitud vam acabar ballant los grandes éxitos; el passat, entre birres i política; i aquest, ens esperen les memòries del curs passat i les anècdotes de l'estiu entre quatre persones que fa més de tres mesos que no s'han vist.

*Joana i jo divendres passat al Monkey.