Aquesta setmana ha estat un poc diferent a la resta. Andrea, Eva i Eduard se'n van anar dilluns per la nit, així que oficialment, per a mi, la setmana començà el dimarts, marcada completament per l'exposició oral del divendres. Avui dissabte, amb més temps que aquesta setmana, tornarem a posar els horaris en ordre.
Dissabte passat, a estes hores estàvem quasi dinant. Després d'un divendres amb la "festa del quart pis" i la qual no ens va deixar dormir en tota la nit, a les 7 del matí ja estàvem esperant l'autobús decidits a passejar-nos per Helsinki i dormir les dues hores que costa el trajecte des de Turku. Sobre les 9:30 ja estàvem a la capital, silenciosa i gairebé buida.
A Finlàndia hi ha la costum de passar el cap de setmana fora de les grans urbs. Generalment, els finesos tenen una segona residència de cap de setmana perduda per la muntanya o a prop dels llacs, on ningú els puga molestar. Aquest fet és palpable els divendres, quan tothom fuig de la ciutat i hi ha molt més trànsit que de costum, fins i tot pot haver-hi caravana. És aquesta la raó, per la qual vam poder passejar per carrers on no hi havia ningú en ple centre de la ciutat.
Helsinki és una ciutat pràctica i exteriorment lletja com tota arquitectura finesa generalment. Però a diferència d'això, té l'encant de les ciutats menudes i sobretot una gran passió pel disseny. No és d'estranyar que aquest any siga la capital mundial del disseny. Els aparadors i l'interior de les botigues feien molt de goig, a mi, em recordaven a les botigues d'autor que pots trobar a Vila de Gràcia. Potser aquest Helsinki interior més la tranquil·litat que es podia respirar va fer que canviés la meua opinió de la ciutat, catalogant-la d'interessant.
A més, a més, tornant a la lletja arquitectura finesa he de comentar algunes excepcions. Pel que fa al centre, a la plaça on està situada l'església de Sant Nicolau podem trobar alguns edificis neo-clàssics, igual que pels carrers més "luxosos" i cars de la ciutat. En el mateix centre i davant l'estació d'autobusos està la capella del silenci, amb una forma ovalada i una façana de fusta sense cap obertura, llevat de la porta, alberga totes les religions al seu interior. A la part interior, amb el mateix tipus de fusta i forma ovalada, és respira la pau que no trobes mai a una gran ciutat. A part d'això, no hi ha cap símbol, més que un ciri i un ram de flors encarats cap als diversos bancs. Allò que sents quan estàs allí dintre és viva puresa i harmonia, espectacular. La capella del silenci és l'exemple de les coses senzilles, que només amb una arquitectura diferent pot fer-te sentir, sense retaules, ni símbols.
L'altra excepció està també vinculada amb el món religiós. A Helsinki hi ha moltes esglésies, cosa que ens va permetre observar unes cinc bodes, per això vam definir Helsinki com la ciutat buida de les bodes. L'església de la Roca és un altre dels símbols claus de la ciutat. Aquesta església com el seu nom indica està dintre d'una roca, com si d'una caverna es tractés. El seu sostre està format per una cúpula de vidre i coure, la part més propera a la pared és de vidre, com una anella circular que permet l'entrada de la llum natural, mentre el centre de l'anella és un cercle de coure. El més curiós d'aquesta església tan singular és que pots arrapar-te per les parets, des de l'exterior pots caminar per damunt de l'església, però sense arribar a la cúpula.
Una vegada recorregut Helsinki, arribant a Turku per la nit vam anar a sopar a un restaurant típic finès, bàsicament per menjar ant. Amb l'ensalada i el pa gratuït ens vam posar les botes amb els diferents tipus de receptes que vam tastar, des d'ant amb arròs a ant amb salsa de vi i fruites del bosc; tanmateix, vam provar peixets dels llacs finesos i verdura a l'estil del nord. Les quantitats de menjar eren abundants i acompanyades amb una bona guarnició, tot estava boníssim. La carn d'ant és molt similar a la del pollastre però amb un acabat diferent.
Amb un intens cap de setmana vam començar una intensa setmana, que ara ja torna a la tranquil·litat finesa. Aprofitaré el cap de setmana per conèixer un poc més la cultura finesa amb el museu d'art contemporani de Turku i potser alguna cosa més improvisada, típic de la vida Erasmus.
*Eduard, Eva, Andrea i jo a l'interior de la capella del silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada