Com no és d'estranyar en la majoria de països europeus, la bicicleta esdevé un transport indispensable. A Finlàndia, com que no tenen por al fred, també ho és, i és per això que tenen el seu carril especial. Al costat de qualsevol carretera o carrer principal trobem un passeig ample, el qual està dividit per una línia. La divisió estableix la diferència entre el tros del passeig per a peatons i el de ciclistes. Aquesta via es perillosa per creuar-la, ja que has d'anar en compte amb les bicicletes o te'n duràs un bon esglai. Tanmateix, les bicicletes odien que ocupes el seu carril i t'ho fan saber amb tota mena de coses: xiulits, pics de timbre o amb paraules i crits, entre altres.
Els finesos, gens malpensats, només posen una espècie de mecanisme circular a la roda del darrere. Aquesta "cosa" té una vareta a pressió que no permet menejar els radis de la bici i, per utilitzar-la, has d'obrir-ho amb la clau per destensar la vareta i deixar-la a un costat. Hi ha altres que utilitzen cadenes de ferro o les típiques cadenes recobertes amb plàstic. Amb aquests diferents tipus de seguretat, els ciclistes es deixen les bicicletes per qualsevol lloc. A la universitat pots trobar-ne mil i una davant la facultat d'economia, també per diferents esplanades, on quan fa vent estan totes per terra.
Quan veig aquestes aglomeracions de bicicletes amb tanta poca seguretat sempre em pregunte que passaria si ho férem així a casa nostra? Segurament, aniríem a classe i quan tornaríem a per la bicicleta ja no estaria allí. Ni la teua, ni cap, ja l'haurien intercanviat per diners.
Alguns estudiants d'intercanvi, bé perquè ja estan acostumats, per fer esport o per sentir-se en una vida més finesa, compren bicicletes a botigues de segona mà. El preu d'aquestes bicicletes ronda els 80 o 90 euros, dels quals et retornen 10 euros menys si tornes la bici en perfecte estat quan finalitzes la teua estada. Altres botigues ofereixen preus segons l'estada, si es tracta d'un semestre 60 euros o d'un any 90, sense res a canvi.
La bicicleta és un bon transport per circular per Turku, ja que les distàncies amb ella són bastant curtes i és aquesta la clau del seu èxit, tot i les empinades costeres que fan que moltes vegades els ciclistes baixen del seu vehicle.
Els finesos, gens malpensats, només posen una espècie de mecanisme circular a la roda del darrere. Aquesta "cosa" té una vareta a pressió que no permet menejar els radis de la bici i, per utilitzar-la, has d'obrir-ho amb la clau per destensar la vareta i deixar-la a un costat. Hi ha altres que utilitzen cadenes de ferro o les típiques cadenes recobertes amb plàstic. Amb aquests diferents tipus de seguretat, els ciclistes es deixen les bicicletes per qualsevol lloc. A la universitat pots trobar-ne mil i una davant la facultat d'economia, també per diferents esplanades, on quan fa vent estan totes per terra.
Quan veig aquestes aglomeracions de bicicletes amb tanta poca seguretat sempre em pregunte que passaria si ho férem així a casa nostra? Segurament, aniríem a classe i quan tornaríem a per la bicicleta ja no estaria allí. Ni la teua, ni cap, ja l'haurien intercanviat per diners.
Alguns estudiants d'intercanvi, bé perquè ja estan acostumats, per fer esport o per sentir-se en una vida més finesa, compren bicicletes a botigues de segona mà. El preu d'aquestes bicicletes ronda els 80 o 90 euros, dels quals et retornen 10 euros menys si tornes la bici en perfecte estat quan finalitzes la teua estada. Altres botigues ofereixen preus segons l'estada, si es tracta d'un semestre 60 euros o d'un any 90, sense res a canvi.
La bicicleta és un bon transport per circular per Turku, ja que les distàncies amb ella són bastant curtes i és aquesta la clau del seu èxit, tot i les empinades costeres que fan que moltes vegades els ciclistes baixen del seu vehicle.
*La divisió del carril de bicicletes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada